De vegades, llegint a algun dels anomenats poetes romàntics, com ara Lérmontov, no puc evitar de posar en dubte l'honestedat de la seva oferta, de tot aquell allau de melangiosa emotivitat, d'aparent displicència vers la pròpia vida i les pròpies circumstàncies, de rebuig del món i de tots els seus sobrers habitants, talment tot plegat no fos més que un afectat posat, un artifici, una màscara, una capa de groller maquillatge, no més que una manera de captar l'atenció de qui sigui que passi pel seu davant.
Obvia evidència, la meva, doncs és clar que el poeta menteix, que el poeta no ens ofereix més que una ficció d'ell mateix, no més que una màscara, una capa de groller maquillatge, perquè els poetes, tots, menteixen. Com també mentim els que no som poetes, i menteix tothom, sempre, en tota circumstància i a tothora, de tal guisa que despullat de tota mascara, ningú no és res.
Només que, potser, els anomenats poetes romàntics, i més si són russos, menteixen com a cosacs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada