Erīto no koe

I és sovint que una certa elit em diu amb la veu clara i ferma pròpia dels que creuen saber-ho tot què haig de fer, què haig de desitjar i què haig de creure, encara que ells, la certa elit, a creure li diuen pensar. Però allò que se'm diu que haig de fer, de desitjar i de creure no és ben bé allò que jo mateix crec voler fer, voler desitjar o voler creure, i és aleshores que resto confús, sense saber destriar quins fets, quins desitjos i quines creences poden ser més sensats i versemblants, més profitosos i abellidors, els que crec meus, o potser els d'aquesta certa elit que diu saber-ho tot i que a creure li diu pensar. Però en no poder, no saber o no voler resoldre semblant dilema, resto sense fer res, sense desitjar res i sense creure res, agraït a la certa elit que, si més no, m'ofereix el gustós respòs del dubte.