Són els epígons éssers d'habitud menystinguts, éssers mancat d'estima a qui hom no reconeix cap mèrit d'importància, doncs quina gràcia té excel·lir en allò que altres ja han fet? com quan un conegut em comentà en certa ocasió que un amic seu pintava uns quadres impressionistes millors que els de Cézanne. Només faltaria, li vaig respondre jo, i això que en aquells anys encara no s'havien popularitzat les aplicacions informàtiques que converteixen qualsevol imatge en una pintura impressionista, expressionista, cubista o fauvista, segons més convingui.
És per això que trobo que Casasses s'equivoca quan reivindica la figura d'Eduard Girbal presentant-la com un epígon de Víctor Català. Com a epígon, en Girbal només serà el que ja és, una nota a peu de pàgina dels llibres d'història de la literatura catalana, una nota que fins fa cosa d'una setmana m'era del tot desconeguda, i que la lectura me l'està mostrant no pas com a epígon de res, sinó, si em disculpen el gros disbarat, com la baula que em connecta amb Bauçà, en ser-me l'Oratjol de la serra una mena de feu de l'ermitatge, potser en tot diferent, però de molt semblants mots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada