Restar al marge, seure plàcidament en un banc i admirar-me del tragí d'aquells que tenen la dissort de no ser jo. Veure com s'apressen aqueferats d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, aparentment convençuts de la grossa importància de les seves cobejances. Vet aquí, potser, l'únic afany sensat, l'únic desig digne d'aquell que crec ser.
Digne però inabastable, és clar, com qualsevol anhel com cal, doncs cap deler no ens és permès de veure acomplert als que ens sabem moridors. I no és que em vegi jo arrossegat per l'envestida de tots aquells que tenen la dissort de no ser jo, que també, sinó que jo mateix, tou com sóc, em deixo prendre per la follia d'insensates cobejances, si se'm permet alterar l'ordre canònic de col·locació dels adjectius, i acabo bellugadís i esgotat, sempre en moviment però sense arribar mai enlloc, ennuvolat per noves i inversemblants ambicions, delitosament enderiat de nicieses, com la d'avui, escriure tants sinònims del substantiu desig com em sigui possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada