Sovint allò que crec desitjar resulta quelcom indesitjable pels altres, això és, quelcom no volgut per tots aquells que, em siguin coneguts o desconeguts, tenen la dissort de no ser jo. Què fer, aleshores? perseverar en allò que crec desitjar o donar-me i renunciar a allò que crec desitjar? Afortunadament, o no, res no m'impedeix imaginar-me que allò que crec desitjar s'esdevé, de manera que endut pel contingent caprici del meu pensament les conseqüències d'allò que ja m'ha deixat de ser desitjable que s'esdevingui, en imaginar jo que ja s'ha esdevingut, deixen d'atabalar-me. Però no pas, és clar, per la negligible dissort d'aquells a qui el meu desig pogués incomodar, sinó, només, per evitar-me l'enutjosa fatiga d'haver d'imposar el meu caprici, doncs imposar-se a tots aquells que tenen la dissort de no ser jo és cosa que potser no paga mai la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada