L'home, que acabava de trobar en el seu cor el pensament herètic i perillós sobre la vanitat de la pròpia existència, es tornava a trobar davant d'un altre (darrer) dilema: acceptar la temporalitat de l'existència en nom d'aquesta valuosa revelació aconseguida a través d'un gran patiment (que exclou tota moralitat i que és, doncs, la llibertat absoluta) o bé, en nom d'aquesta mateixa revelació, deixar-se caure als braços del no-res, escriu Danilo Kiš a Una tomba per a Boris Davidović.
Suposo que no es pot dir millor, i que qualsevol comentari que ara jo fes no només resultaria fatxendós i confús sinó, sobretot, sobrer. Però talment l'escorpí aquell de la faula, no puc evitar de fer un cop més el ridícul afegint una mena de coda a les paraules del senyor Kiš, doncs trobo que el propi patiment no és pas l'únic camí que ens pot dur a conèixer i provar d'acceptar la vanitat de la pròpia existència, això és, que la nostra existència no és més que una no sempre bonica aparença de la que hom acostuma a restar massa ufanós. I és que gràcies a que molts han deixat per escrit el seu propi patiment, hom pot fer via aprofitant-se del patiment aliè, camí de final potser més incert, però sens dubte molt més confortable de seguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada