diumenge, 31 de juliol del 2016
Ashita natsu-yasumi ikimasen (VII)
Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.
dimarts, 26 de juliol del 2016
DFW-san no hon o yonde imasu (III)
De totes maneres resulta entendridor que qui això escriu, jo mateix, es dediqui a a buscar tres peus al gat i a recomanar lectures al difunt DFW, a qui només s'hauria d'agrair que posés per escrit tot el que va posar per escrit. DFW, o els seus personatges, tenen tot el dret a considerar que la poesia, la literatura o el que sigui és o no és el que tinguin a bé considerar, sense que qui això escriu, que continuo sent jo mateix, tingui poc més a fer a part de gratar-se si de cas li cou, que tampoc és el cas.
Només afegir que el fet que DFW o qualsevol dels seus personatges tinguin tot el dret a considerar que la poesia, la literatura o el que sigui és o no és el que tinguin a bé considerar, no fa, i disculpin l'embrollada obvietat, que la poesia, la literatura o el que sigui deixi o no de ser el que ja és o no és, en cas de ser o no ser el que ja és o no és.
dilluns, 25 de juliol del 2016
DFW-san no hon o yonde imasu (II)
Són els de més amunt versos de Francesc Garriga que em va venir al cap en llegir les paraules on la Julie, tal vegada el propi DFW, mostrava un cert escepticisme vers a allò que hom acostuma a anomenar poesia, no més que un manat d'obvietats foscament embrollades, segons es desprèn del significat de les esmentades paraules. Paraules de les que és fàcil deduir que DFW va tenir la grossa i potser comprensible però imperdonable mancança de no llegir mai a Francesc Garriga. En cas d'haver-ho fet, DFW hagués comprovat com és possible ser clar i alhora precís, i de com amb poques però triades paraules hom pot fer evident tota la complexitat que a voltes un excés de llum pot amagar, en no ser cosa fàcil fer de la claredat virtut, tal com Garriga va saber fer, defugint el sempre llaminer enlluernament de la simplicitat.
Encara que entenc que fora inversemblant, però certament sensacional (paradoxes cronològiques a banda), que la protagonista nord-americana d'un relat de DFW fos lectora de Garriga i pogués recitar a la seva novia la nuesa de certes obvietats, com ara
divendres, 22 de juliol del 2016
DFW-san no hon o yonde imasu
- No m'ha agradat mai, només això. Fuig d'estudi. Fins i tot quan m'agrada, no és més que una manera molt indirecta de dir el que és obvi, diria.
La Julie somriu. Té les dues dents de davant separades.
- Olé -diu-. Però adona't que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi.
La tal Julie parla de poesia amb la seva novia, la Faye, que se l'escolta riallera, en un cert moment en que ambdues es troben assegudes sobre la sorra, a la platja, fent-se moixaines, segons escriu David Foster Wallace a Animalons inexpressius, un dels relats inclosos a l'antologia de contes que aquest dies passejo amunt i avall de la ciutat, i a qui d'ara en endavant, per fer-ho tot menys obvi, anomenaré amb l'obvi acrònim de DFW.
Poesia, sí, però no veig cap motiu per no extrapolar el judici de la tal Julie, potser del propi DFW, a la prosa i, fins i tot, a la prosa del propi DFW, on qui sap si rere no poques giragonses només s'amaga allò que és obvi, allò que molt pocs poden entomar de cara i a pit descobert, si fem cas al propi DFW, i d'aquí, qui ho sap, la necessitat d'allò que no pas pocs anomenem literatura, no més que el necessari embrollament d'allò que és obvi. A no ser, és clar, que la literatura no sigui més que tot el contrari, això és, la resposta que donen aquells pocs escollits, i ara mateix n'estic pensant en un, que no és pas en DFW, que no només disposen dels recursos necessaris per entomar tot allò que les circumstàncies tenen a bé d'oferir-los sinó la gentilesa, o tal vegada la necessitat, de posar-ho per escrit, essent, en aquest cas, tots aquells altres que tenim el lleig vici d'escriure per provar de defugir l'obvietat, no més que uns menyspreables embrolladors. DFW inclòs.
Encara que, en cas de ser alguna cosa, és possible, probable i potser també desitjable, que la literatura sigui tota una altra cosa.
divendres, 15 de juliol del 2016
Jikan ga arimasen
Em plauria d'allò més poder disposar cada dia d'una estona per escriure, això és, endreçar-me el pensament. D'habitud, però, em disculpo amb la falta de temps, doncs moltes són les obligacions i poc (o no) el temps que ens ha estat donat. Però a més de disculpar-me m'enganyo, en ser la principal dificultat no pas la manca de temps, sinó de pensament, doncs més enllà dels llocs comuns que arreplego ací i allà, quin és el meu pensament? hi ha res de propi en allò que crec pensar? hi ha res que no estigui disposat a bandejar en qualsevol moment? hi ha res al meu cap que no sigui més que el record d'allò llegit, és a dir, manllevat? i m'ha servit mai, allò llegit, per anar més enllà?
I és la indulgència que trobo que hom ha de tenir amb si mateix la que m'estalvia les respostes, prou obvies, i un cop més em permet excusar-me en la manca de temps, doncs bé és cert que moltes són les obligacions i poc (o no) el temps que ens ha estat donat.
dilluns, 4 de juliol del 2016
Watashi no rin-jin
Avui he somniat que dues veïnes de casa, mare i filla, eren vampires. La casa del somni, però, no es corresponia ni amb la casa on visc ni amb cap casa que em sigui coneguda, i ambdues veïnes, mare i filla, que portaven pròtesis dentals per amagar la llargada dels respectius ullals, també m'eren desconegudes.
Al confús desenvolupament del somni experimentava jo un fort desig no gens innocent per la filla, persona ja adulta, que en tot moment mostrava una evident avidesa per la meva persona. No obstant això el seu capteniment era d'una pulcritud exquisida, de manera que no només em protegia de l'escomesa d'altres vampirs que campaven pel meu subconscient, sinó que insistia que només amb el meu beneplàcit gosaria ella fer-me seu, alhora que m'enumerava els nombrosos i evidents beneficis de la seva mossegada. Jo, però, dubtava. I si les manyagueries de les seves paraules no fossin més que sopars de duro per entabanar-me i poder-me xuclar-me la sang? I si la mossegada resultava excessivament dolorosa? I si els plaers promesos no ho eren pas, de plaents? I si l'eternitat se'm feia feixuga? I si...?
Fins que enmig dels dubtes he despertat pres d'un cert desassossec, on es barrejava no només la paüra per allò desconegut i la frisança per allò desitjat, sinó, també, un cert enuig per la meva sempiterna indecisió. talment, ni tan sols en somnis, m'estigués permesa la possibilitat de donar existència a allò que crec desitjar.