Si bé és cert que de ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor, i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, darrerament el meu ateisme manca cada cop més de convicció. Serà cosa d'anar fent anys, però la imatge d'un univers farcit de pedres que van voltant segons unes òrbites bellament establertes, però sense cap intel·ligència que hi posi ordre, em destarota. De moment, però, el meu ateisme continua vigent, encara que quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, el meu magí es complau en joguinejar amb la idea d'una mena de déu geòmetra. Un déu que completament alié als quefers de la humana existència i ignorant de tota moral, endreça l'univers a cop d'axiomes, teoremes i equacions. Enmig d'aital perfecció, els humans no seríem més que una mena de gra al cul, de minúscul gra al cul, que potser algun dia, si continuem amb aquesta dèria nostre de voler-ho saber i entendre tot, acabarem despertant l'enuig, la curiositat o la benvolença d'aquest déu geòmetra. Però fins que el moment no sigui arribat, si és que mai arriba, els Elements d'Euclides deuen ser el més semblant a un catecisme que mai hauré llegit, i el seu cinquè postulat tot un acte de fe.
I Euclides, és clar, un profeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada