Tenia vint anys i patia d'aspiracions, escriu Kipling al començament de La millor història del món, on la veu narradora es complau en presentar al lector a un treballador de banca que aspira a fer-se un nom immortal, a escriure alguna cosa realment gran. I si bé en un primer moment la frase de Kipling m'ha resultat d'allò més llaminera, doncs que lluït que resulta dir que algú pateix d'aspiracions, al cap de no poca estona m'he dit que no, que només faltaria que algú de vint anys no tingués (no patís) aspiracions. Que algú que disposa d'un cos jove i sa, que algú que encara no ha fet una coneixença íntima amb el dolor, que encara no deu haver llegit pràcticament res, algú que, en definitiva, és un ignorant com una casa de pagès, un imbècil barbamec i mal·leable, un menyspreable bufanúvols de pa sucat amb oli... només faltaria que semblant xitxarel·lo no tingués aspiracions, ni que sigui la de fer-se un nom immortal, la d'escriure alguna cosa realment gran, doncs bé cal molta saviesa per no aspirar a res, molta fortalesa per guarir-se de tota aspiració.
O és que, tal vegada, vostès ja no aspiren a res?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada