Davant d'un fets que s'ensumen traumàtics, els personatges de la darrera novel·la de Kazuo Ishiguro, El gegant adormit, es captenen segons quatre patrons. Primer, aquells que malden per recordar i fer recordar tot allò que s'esdevingué. Segon, aquells que malden per oblidar i fer oblidar tot allò que s'esdevingué. Tercer, aquells que malden per recordar i fer recordar allò que ja han oblidat. I, quart, aquells que a qui ja els va bé haver oblidat tot allò que han oblidat.
I que és tot allò que uns malden per recordar i d'altres per oblidar? quins són els fets traumàtics? Doncs sembla ser que un gros carnatge comès pels britons sobre els saxons o, si més no, aquesta sembla en un primer moment l'excusa triada per Ishiguro. Però, pàgina rere pàgina, rere la cortina de fum del gros carnatge ètnic, s'endevina un altre conflicte, potser més acotat, potser no tan evident, potser d'aparença molt més menuda, però sens dubte molt més comú, més definitiu. Si més no un conflicte del que cap lector d'Ishiguro (ni cap no-lector d'Ishiguro) resta aliè i que, per evident, no cal ara esmentar.
Fet i fet, què fa Ishiguro llibre rere llibre (llibres tots ells d'aparença molt diversa però d'idèntic contingut), més que enfrontar als seus personatges al record del seu passat, al record d'allò que potser són?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada