No es veu però hi és. La seva transparència és absoluta, i no només a la vista, també a la oïda o al tacte. Encara que m'envolta, no m'impedeix que pugui jo veure o escoltar tot allò que, al meu voltant, sigui susceptible de ser vist o escoltat. I, a l'inrevés, tampoc impedeix que aquells que tinc al voltant em puguin veure o puguin escoltar allò que pugui jo dir. Fins i tot, en cas necessari, puc arribar a encaixar les mans amb qui convingui a través seu, o a intercanviar fòtils, cops o manyagueries amb aquells que tingui més a la vora. No es veu, doncs, i més que transparent gosaria jo dir que és invisible, imperceptible, doncs ni tan sols s'intueix. Però si paro prou atenció, i no dic jo ara que sigui cosa sensata parar-hi atenció, prou m'adono de la seva ineludible presència. I és aleshores que pres per una certa basarda no puc més que concloure que entre un mateix i tot allò que no és un mateix, l'abisme hi és, invisible però cert, insalvable, sempre present, en tot moment, a tothora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada