Kochira wa watashi no otōsan desu

Ser inmortal i tenir vuitanta-set anys mal portats no és cap bicoca. Entenguem-nos-en, viure per sempre no és que d'entrada no resulti llaminer. Però si a aquest viure li afegim les seqüeles de mitja dotzena d'intervencions quirúrgiques, d'un tumor amb metàstasi, d'un atac de cor i dues angines de pit, de malaltia pulmonar obstructiva crónica, de diabetes, i d'un reguitzell d'afeccions menors que ara fora llarg i enutjós enumerar, a més de les limitacions motores pròpies de qui ha patit una lesió medular esdevinguda com a conseqüència d'una caiguda de sis pisos, que aviat és dit, entendrem que la immortalitat no és cap obsequi.

I si a vuitanta-set anys les coses van com van, no vull ni pensar com seran d'aquí vint, cinquanta o cent anys, quan el cos ja haurà excel·lit en la tortura d'aquells que gosen desafiar les lleis de la dita natura, d'aquells que han decidit viure per sempre, d'aquells que, com el meu pare, no moriran mai.

Kinō eiga o mimashita (XI)

El món real és el regne del terror, diu en un cert moment el personatge de Baptiste, interpretat per Pascale Ogier. O més aviat diu le monde réel est le règne de la terreur, doncs no per res Pascale Oller és francesa, com se suposa que ho és el personatge que interpreta, la dita Baptiste, com també se suposa que ho és el París documentat per Jacques Rivette a Le Pont du Nord. Sigui com sigui, en catalana llengua o en llengua d'oïl, el so alveolar vibrant múltiple que comparteixen tant real i terror, com réel i terreur, és el que potser em fa parar un especial esment en la frase de Baptiste, personatge de sorprenent capteniment que en cap moment mostra especial interès per allò que hom acostuma a anomenar realitat.

Així que ja ho saben, le monde réel est le règne de la terreur.

Kaurismäki-san no eiga o mimashita

El millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kaurismäki, que no és poc. Si, fins i tot, en un cert moment es pot reconèixer la veu de Toshitake Shinohara, a més de retrobar els rostres d'alguns del seus actors més habituals, com ara la inoblidable noia de la fàbrica de mistos, Kati Outinen. Però que el millor que crec poder dir de la darrera pel·lícula d'Aki Kaurismäki és que és una pel·lícula d'Aki Kausismäki no és gaire afalagador. Entenc, només faltaria, que tothom té dret a sentir-se colpit per la tragèdia dels refugiats sirians i a provar de fer el que pugui en la seva ajuda, i que en aquestes circumstàncies tota demagògia és potser excusable. I entenc, també, que la meva habitual i absoluta indiferència vers el sofriment dels altres (personatges de ficció a part) no sigui una actitud gaire exemplar ni defensable.

Però Kaurismäki sempre ha tingut una especial debilitat pels més desafavorits, això és, pels desgraciats, i això no l'ha privat de planar per sobre tot tipus de circumstàncies i obsequiar-nos amb joies com ara La vie de bohème o Calamari Union. I ara és com, si des de Le Havre, la bondat del seus lloables propòsits li fos una nosa que l'impedís aprofitar en benefici de la seva obra les desgràcies alienes, talment li sabés greu servir-se dels altres sense pagar el preu corresponent.

I tot, ai las, sembla que no pot ser.

Nin-chan no hon o yonde imasu

I és en una de les esteses de sorra que separa la colònia Focea d'Ἐμπόριον del mar, on començo la lectura de La seducció del minotaure, d'Anaïs Nin. I encara que no acabo de combregar amb els pensaments que expressa la veu narradora, tal vegada la pròpia Nin, estés sobre la sorra i acaronat per la marinada la lectura se'm fa plaent i llaminera. Fins i tot al vespre, quan ja sóc estés al llit del confortable hostal que ens acull, crec trobar en els pensaments i neguits de la protagonista una manera de pensar prou diferent de la meva, amb uns arguments que si bé no puc compartir, m'ofereixen motius de reflexió i dubte.

En canvi, de tornada al cap i casal, les darreres pàgines se'm fan feixugues, talment l'atabalament propi de les circumstàncies dels dies feiners m'impedissin considerar uns pensaments que de sobte em resulten equivocats i frívols.

Qui és, doncs, el lector? jo? o les dites circumstàncies?

Sant Pol ni imashita

Recordo com en certa ocasió era jo a Sant Pol de Mar, prenent les aigües. I recordo com, en aquesta certa ocasió recordada, de cop sobte una densa boira em va envoltar de tal manera que, de l'aigua estant, poc podia dir jo si la sorrenca platja on tenia desada tovallola i companya era al meu davant o al meu darrera, a la meva dreta o a la meva esquerra, més cap aquí o més cap allà. I també recordo com en ser miop com sóc, i en trobar-me jo en aquell moment sense ulleres sobre el nas, la sensació de ser al mig del no res se'm va fer tan viva, que vaig decidir abandonar-me a les onades per tal que tot s'esdevingués segons la voluntat d'aquell que sorolla la terra. Però recordo que la boira va esvair-se, la platja va tornar a fer-se'm més o menys visible, i amb la turpitud pròpia de qui neda de pena vaig acabar sortint de l'aigua i trobant recer sobre la meva grossa tovallola taronja.

I això és tot. Sense moral ni traca final, sense suc ni bruc, ni corol·lari ni colofó, ni significat ni sentit.

Reitan

En una certa i pretèrita ocasió hom em proposà una classificació del pecat segons dues categories semblants i potser antagòniques. Primera, la del pecat com a indiferència vers el mal o qualsevol de les seves conseqüències, com ara el dolor o la injustícia. Segona, la del pecat com a indiferència vers el bé o qualsevol de les seves conseqüències, com ara el plaer o l'alegria. Dit ras i curt, tan censurable seria no entristir-se davant del dolor com no alegrar-se davant la joia. Potser patirem, però també gaudirem, i cal saber comportar-se en ambdues situacions.

Però com la certa i pretèrita ocasió en què hom em proposà l'esmentada classificació és molt pretèrita, ja no recordo que devia jo objectar a la meva interlocutora, amb el benentès que, indiferent com acostumo a ser a tot i a tothom, poc podia jo combregar amb les seves categories. I si bé és cert que avui no respondria jo res, convençut que no paga pas la pena provar d'argumentar els propis capricis ni rebatre els aliens, no m'estranyaria que vint anys enrere, essent jo un complet imbècil, no hagués provat de defensar la meva habitual indiferència amb una també certa i més aviat contradictòria braó.

Així que ja ho saben, se me'n refot.

Biseibutsu o suki dewa arimasen

És la petitesa allò que m'esparvera, la microscòpica menudesa dels infinits i discrets móns que invisibles als meus ulls m'envolten en silenci. Com ara els poblats per innúmers virus, bacteris, fongs, mixomicets i d'altres menudalles que jo mateix arrossego adherits a la pell, al cabell, sota les ungles, entre les dents, a aixelles i pubis, budells i òrgans. I tant m'és que molts em siguin beneficiosos, com ara els bifidobacteris o els lactovacilus, tant m'és. I poc consol em dóna que els meus amatents leucòcits fagocitin amb fruïció qualsevol intrús no desitjat. És la petitesa allò que m'esparvera, i el seu nombre, innúmer, i la seva lletjor, indubtable i hòrrida.

I tant m'esparvera la microscòpica menudesa dels infinits i discrets móns que invisibles als meus ulls m'envolten en silenci, que sovint em plau imaginar com amb espantosa decisió depilo tot el meu cos per foragitar a tots aquells indesitjables que puguin trobar recer entre qualsevol borrissol. I com tot seguit m'arrenco pestanyes, ungles i dents. I com em llevo la pell, tota, i m'esventro per desfer-me dels budells, curulls de milions de bacteris, i com ja posats faig fora fetge, pàncrees, ronyons, i tot òrgan que sigui jo capaç d'engrapar abans que la lletja parca no se m'endugui, deixant, ai las, les meves restes parades pel golafre tiberi de tota quanta menudalla sigui cridada a taula.

James-san no hon o yonde imasu

I és el giravoltar de l'innominat narrador d'Els papers d'Aspern al voltant dels esmentats papers del tal Aspern, aquest donar voltes sense gaire traça respecte un centre incert i fugisser, el que em fa recordar la molt plaent lectura de Les Planes, de Gerald Murnane. Potser, perquè tal com fa Murnane, James també aprofita la lenta i curiosa aproximació que el seu innominat narrador fa vers quelcom que no és més que un llaminer pretext, per provar de bastir una mena de manual de cinemàtica, especialitat rototranslació, on s'explora, de forma més aviat intuïtiva i poc sistemàtica (això és, de manera sensata) les motivacions que algú, ni que sigui un innominat personatge de ficció, s'empesca per anar fent, talment només la inèrcia que ens dóna el fet de comportar-nos com una erràtica baldufa fos allò que ens manté dempeus, doncs, tal com qualsevol infant sap, tota baldufa, en cessar el moviment produït per l'embranzida inicial, cau.