Doncs trobo que la secció d'internacional de la Vanguardia està molt bé, em comenta un conegut camí del despatx, un cop deixats els menuts al casal de torn. I jo, és clar, davant aital beneiteria, no puc més que engegar la meva diatriba habitual contra el paper aquest del comte. Diatriba que no trigo a estendre a tot quant diari es publica a casa nostra, i també a casa del veí, i concloure com sempre concloc que l'únic diari decent que és possible llegir és La publicitat. Encara es publica?, em demana aleshores sorprès el meu desinformat conegut. No, i ara, li responc, i tot seguit l'atabalo amb el meu habitual argument al voltant de la idoneïtat de llegir els diaris amb una certa distància.
I és aleshores que per un moment m'observo i em reconec com l'habitual personatge excèntric d'un cert tipus de novel·la (el tipus de novel·la on hi ha personatges excèntrics), aquell que sempre té una opinió diguem-ne original, i en tot moment es capté segons el seu propi i equivocat lliure albir. Només em faltaria lluir una llarga i descurada barba, vestir barret i bastó, veure absenta a galet i fer versos.
Déu no ho vulgui, especialment, això dels versos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada