Kore wa Conrad-san no hon dewa arimasen

Fins al dia d'ahir era jo de l'opinió que el coronel Owen Thursday era imbècil. Imbécil, a més d'orgullós, classista i vanitós. I encara que orgullós, classista i vanitós sens dubte ho és, com ho és tothom com cal, després de l'enèsim visionat de Fort Apache he arribat a la conclusió que el coronel Owen Thursday és, sens dubte, el més intel·ligent de tota la colla, doncs ni tan sols l'espavilat capità York ensuma les veritables intencions del seu coronel. I és que el que pot sembrar malaptesa, aquell enviar tots els seus homes a una mort segura, no és pas cap error, ni cap decisió pressa a la babalà, ni cap rebequeria. És la decisió serena i conscient, perfectament meditada, d'aquell a qui no li fa res sacrificar la vida de qui sigui necessari per tal de satisfer la pròpia vanitat. Que la batalla és perd? no importa. Què tots els homes moren? tant és. Què ell mateix mor? què hi farem. Però que potser encara recordaríem a George Amstrong Custer de no haver mort aquest a Llitle Big Horn?

Si enlloc de militar, l'inexistent coronel Owen Thursday hagués estat capità de la marina mercant, quin tros de novel·la, que n'hagués fet en Conrad, quin tros de novel·la.

Flusch-chan wa shinde iru

Després, se'l va tornar a mirar. Però ell ja no la mirava. En Flush havia sofert un canvi extraordinari. Havia estat viu; ara era mort. Res més que això.

Ja ha estat dit que el tal Flush és, era, o més aviat va ser, un cocker spaniel de casa bona, i qui el mirava la seva mestressa, la poeta Elizabeth Barrett Browning, essent altre cop na Vírgina Woolf qui narra i en Jordi Fernando qui tradueix. I les sensacionals paraules de na Woolf em porten a la memòria unes altres paraules, no menys sensacionals, on també és narra el moment aquell del trànsit entre allò que anomenem vida i allò que anomenem mort, encara que aquestes altres paraules ja no narren el traspàs d'un gos, sinó el d'un humà, un tal Khadjí-Murat, bel·licós líder àvar del Daguestan, una mena de milhomes cercabregues sempre disposat a estomacar-se amb qui calgui, segons explica Tolstoi a la seva homònima novel·la:

No és movia, però encara sentia. Quan Gadji-Agà, el primer que va córrer cap a ell, li va donar un cop de punyal al cap, li va semblar que li picaven amb un martell, i no entenia qui ho feia ni per què. Aquest va ser l'últim contacte conscient amb el seu cos.

Kaimashō ka

Les tisores tallaven; centellejaven les monedes. El paper esdevenia embolcall i les cordes el lligaven. I amb tant i tant vaivé de plomalls, oneig de flàmules, piafades de cavall, lliurees grogues, rostres de passavolants, saltirons i anades amunt i avall, en Flush, sadollat per la munió de sensacions percebudes, va abaltir-se, va endormiscar-se, va somiar i no va adonar-se de res més fins que no el van baixar del cotxe i la porta del carrer Wimpole li va petar altre cop al darrere. 

És el de més amunt el relat d'un matí de compres a Oxford Street, on es bescanvien monedes per roba convenientment embolcallada, essent la poeta Elizabeth Barrett Browning la compradora i un cocker spaniel, el tal Flush, el seu fidel acompanyant. N'ès l'autora Vírgina Woolf, segons traducció de Jordi Fernando, i és potser per l'indubtable to èpic del text, que no puc evitar refer les paraules llegides i començar a imaginar les desventures d'un cert cavaller, de nom Roger, Roger Desllor, que, tal vegada, és donat per mort a la batalla de Cefís, on les espases tallaven; centellejava l'acer. La carn esdevenia sang i les ferides el desagnaven. I amb tant i tant vaivé d'estandards, oneig d'ensenyes, piafades de cavall, cosos esquinçats, rostres de moribunds, escomeses i cops per tot, el cavaller Desllor, esgotat per la sang vessada, va abaltir-se, va caure, va somiar i no va adonar-se de res més fins que no el van carregar dalt d'un carro i els cossos dels companys morts li foren llençats al damunt.