Sovint, en restar enlluernat per algun dels poemes del poemari que en aquells moments pugui jo tenir a les mans, ja sigui per la indubtable perícia versificadora que demostra el seu autor, o per la seva capacitat d'expressar amb colpidor sentiment allò que el capfica, o per la seva habilitat a l'hora de recollir un instant o, simplement, pel fet d'haver cregut trobar en un poema allò que jo mateix creia voler trobar, això és, la confirmació dels meus propis prejudicis... la resta del poemari em cau de les mans. I tant és que la resta de poemes siguin més que solvents, potser engrescadors, brillants, fins i tot excel·lents, en el cas que que l'excel·lència sigui una categoria aplicable a la poesia. Tant és, doncs, sigui com sigui, jo resto enlluernat, això és, ofuscat, incapaç de veure res que no sigui la llum que, sens dubte, més que il·luminar-me m'encega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada