Sóc partidari de provar d'interpretar els somnis. Si més no, de provar d'interpretar els somnis en tant que sèrie de pensaments, d'imatges, d'emocions, que ocorren durant el son, en trobar com trobo que la llibertat del nostre pensament quan som mancats de consciència pot arribar a oferir-nos lectures de les nostres circumstàncies que d'habitud ignorem.
És potser per això que porto un parell de dies encaboriat amb la meva particular versió del curtmetratge de Polanski. De primer, vaig pensar que tan sols era una constatació de com d'enutjós m'és anar acompanyat al cinema, i d'aquí el gros armari, no més que el conegut que m'acompanyava, a qui havia de traginar amunt i avall. Però el conegut que m'acompanyava al somni és una persona de tracte agradable, formes corteses i tarannà discret, i encara que la serva còrpora és voluminosa, no trobo que la forma d'armari de fusta massissa de tec li escaigui. De fet, l'armari del somni em recordava a un dels armaris del rebedor de casa, on desem roba de llit i enutjoses eines de bricolatge.
I és que anys enrere, quan jo vivia lliure de responsabilitats vers terceres persones, tenia el costum d'anar cada dia a la Filmoteca, a més de visitar altres sales de cinema, de manera que, en un mes, podia jo visionar més de cinquanta llargmetratges. En canvi, ara, les actuals circumstàncies fan que tot just n'hi vegi dos o tres, nombre del tot insuficient, essent, doncs, el moble de fusta de tec no més que la representació de les meves actuals circumstàncies, aquelles que em posen mil i una traves a l'hora d'eixir de casa per anar al cinema.
O ves a saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada