Seishisai

...

la de poders innobles que ofeguen la paraula,

que atien l’odi i que omplen les presons,

que volen l’exclusiva del banc i de la taula,

pròdigues en cops, eixorques en solucions.

Són els de més amunt versos del senyor David Jou, poeta per mi desconegut que ensopego gràcies al que escriu el senyor Miquel Colomer. El poema, titulat Diumenge de rams i escrit de fa temps, avui per avui no és pas baladí, doncs és cosa sabuda que tot text com cal, al contrari que el seu autor, no té edat. I encara que per mi la dita Setmana Santa té poc de santa i que el poema no l'acabo de trobar rodó, serà per aquest tarannà demagog que darrerament he adoptat que no puc deixar de llegir i rellegir aquests quatre versos doncs, no per res, avui diuen que és diumenge de rams.

Ni chigainai

Restar del tot segur de les pròpies conviccions més enllà de qualsevol dubte creia jo que era sempre un error. És com si la seguretat en les pròpies posicions, més que l'aparent garantia de certesa que sembla ser, no fos més que l'evidència de l'error. Amb això no dic jo que sigui desitjable viure lliure de conviccions, sinó, tan sols, que cal prendre aquestes conviccions pel que potser són, no més que contingents i pragmàtiques avinenteses.

Darrerament, en canvi, a cada dia que passa no puc més que refermar-me amb grossa paüra i més enllà de qualsevol dubte en allò que fa molts anys que intueixo, això és, el tarannà violent, excloent i autoritari d'aquells que es fan dir espanyols. I és tan gran el meu convenciment, que no puc evitar de pensar que quelcom se m'escapa, que no pot ser que allò que per mi és clar i evident sigui incert i interpretable per la meitat dels meus veïns, molts dels quals són persones més il·lustrades, més sensates, més nobles que no pas jo. Però no, a cada nou esdeveniment no puc més que refermar-me en allò que crec opinar.

I seré egoista, pero si alguna cosa enyoro aquests dies és el dubte.

Bovary-san no musume

Per irrellevants raons que un cop més no venen al cas, avui recordo el final de Madame Bovary, en concret el paràgraf aquell on Flaubert ens anuncia que la filla d'Emma i Charles, la petita Berthe Bovary, un cop orfe de pares, morta l'àvia i emmalaltit un cert oncle, resta a càrrec d'una tia que l'envia a treballar a una filatura de cotó. El cas és que jo creia recordar que Flaubert anava un pas més enllà i anunciava també la futura mort de Berthe a causa d'una tuberculosi contreta a la filatura, doncs prou sabudes són de tothom les insalubres condicions laborals pròpies del segle dinou. I semblant avinentesa, la de la mort de Berthe, em resultava despietada i escandalosa, doncs quina necessitat tenia Flaubert de furgar en la ferida?

Però en rellegir el final veig que no, que el meu record anava errat i que Flaubert no diu res al voltant de la mort de Berthe. Sóc aleshores jo el despietat? Sóc jo qui insatisfet amb el càstig que rep l'Emma Bovary encara desitjo encruelir-me en la persona de la seva filla? I si tal com sembla sóc jo el pèrfid malànima, de què m'escandalitzo?

Basu no onnanoko

I és en passar pàgina i apartar per un moment la vista del text, que resto sobtat per la presència de dues cames al meu costat. Dues cames que bé deuen pertànyer a algú, probablement a la persona que deu ser asseguda a la meva dreta, més aviat una dona, si haig de fer cas a les mitges que embolcallen ambdues cames. I és que concentrat com estava jo en la lectura no m'he adonat de com algú s'asseia al meu costat, i ara que finalment me n'adono, no puc més que provar d'imaginar com és aquella a qui pertanyen les esmentades cames. I així, sense aixecar la vista ni tombar el cap, m'imagino que la desconeguda és una dona jove, d'una abraçada càlida i acollidora, d'amples malucs i un lleuger sobrepès. Sens dubte una d'aquelles persones, d'habitud dones, sempre disposada a renunciar al propi caprici per tal de satisfer el caprici dels altres.

I és poca estona després, quan veig com les cames s'alcen, que em tombo i comprovo que sí, que la desconeguda és força jove, de formes generoses, malucs amples i un sobrepès evident. Però també de faccions agradables, encara que excessivament maquillades, destacant per sobre de tot l'artificiosa vermellor dels seus llavis. I abans que l'autobús marxi de la parada, tinc l'oportunitat de sentir l'agradabilíssima veu de la desconeguda, que saluda a una noia que l'espera a la vorera. I ja amb l'autobús en marxa no puc més que envejar, ni que sigui per cinc segons, a la coneguda de la desconeguda, i també a tots els seus altres coneguts i saludats, i, per sobre de tot, a aquell que anys a venir sens dubte la prenyarà i gaudirà del goig d'envellir al seu costat.

Però en repassar el text dels paràgrafs anteriors veig la grossa inconveniència de les paraules escrites, és a dir, la seva inoportunitat en referència al present que em toca viure. Doncs bé he fet una descripció física d'una desconeguda a qui m'he pres la llibertat d'observar d'amagatotis, i he gosat esmentar amb paraules grassofòbiques alguns trets del seu físic. Uns trets que només són acceptables d'ésser esmentats per la pròpia persona, i sempre com a mostra de viure amb normalitat i sense complexos les pròpies circumstàncies. I també he esmentat de manera més aviat crítica un excés de maquillatge, com si em fos lícit menystenir la imatge personal d'una desconeguda. A més, he donat per feta la seva identitat sexual amb una heteronormativitat esgarrifosa, assignant-li un rol reproductiu talment el paper de tota dona fos infantar.

Encara sort que ningú no és perfecte.

Inu desu ka

I és en eixir de la taberna, després de beure i més beure amb delitós excés, que emboirat i torrat torno cap a casa amb el pas incert i la mirada perduda. I arribat a la intimitat de la llar ensopego amb bèsties i mals endreços, perboco i sento als veïns, que satisfets esbufeguen per l'esforç de la colga. I un cop ja sóc ajagut sobre l'ample matalàs, desada la roba i raspallades les dents, m'enllamineixo de la fosca que m'agombola. I allà on és l'armari veig altes torratxes i gentils donzelles, però també un ca gegantí que m'escomet amb fermesa. Insensat ca! crec cridar, per què m'escometeu? I en sentir la queixalada udolo adolorit, i esbufego i esgaripo, renego i colpejo. Però no hi ha ca, i al meu costat jeu l'horror, amb el cap esberlat i la cara desfeta. I el llit és vermell, com vermelles són les meves mans, i tot és vermell. Però ja se m'enduen, emmanillat i silent, doncs tot allò que digui serà usat en contra meva, m'adverteixen. I jutjat i escarnit compleixo condemna, amb la fenedura adolorida i el pensament capgirat. I un, dos, tres, quatre i fins a tretze anys, em diuen els que hi entenen, que allà m'hi he passat. I ara tot m'és advers i desconegut, places i carrers, posats i paraules, circumstàncies i esdevenir, i sense cap sentit, aquesta faula és acabada.