Watashi no okane ga hoshī desu ka

És en Jota, persona sempre poca-solta i aquest cop molt acabalada, qui m'escomet per demanar-me consell. Veureu, dErsu_, vós ja sabeu que a mi les dones em plauen amb gros delit, i que per això no n'havia triat mai cap, talment un lector com vós us haguéssiu de conformar amb una única lectura. Què per ventura vós llegiu sempre el mateix llibre?, em demana Jota, no pas cercant la meva resposta (que hagués estat afirmativa), sinó, tan sols, emfatitzar el seu discurs. Però aquest cop, aquest cop és diferent, continua Jota, i després d'haver fet tants anys de tastaolletes m'he enamorat follament. I ella també m'estima. Costa de creure, sobretot si considerem que els anys no m'han estat benèvols i li triplico l'edat. Però m'estima. Sí, no ho digueu, ja sé que penseu, que només s'estima la meva fortuna. Però no és cert, m'estima tal com jo l'estimo. N'estic segur, del tot. O quasi. Sí, és cert, de tant en tant dubto, i és per això que necessito el vostre consell. Jo l'estimo i ella m'estima, però de tant en tant el dubte em corseca i aleshores tot se m'ensorra. No puc viure amb aquest neguit. Sé que si vol els meus diners la tindré, però vull que m'estimi, necessito que m'estimi, i n'haig d'estar del tot segur.

Jo, és clar, que com d'habitud porto pressa, provo de desfer-me del torracollons de Jota amb una obvietat, i li dic que la cosa és clara i evident, que ha de fer donació a la senyora aquesta de tota la seva fortuna, i si la senyora es queda és que l'estima, i si marxa, doncs no. Però dErsu_, si no m'estimés quedaria jo pelat com una rata, i als meus anys no m'escau fer de pobre, m'objecta Jota. Ja veig que us estimeu més els vostres doblers que no pas a la senyora aquesta. I no us culpo, jo faria el mateix. Però si vós us estimeu més els vostres doblers que no pas a ella, com podeu pretendre que ella us estimi més a vós que no pas a la vostra fortuna? Sigueu sensat, Jota, accepteu l'engany i visqueu més o menys feliç, vós que sou prou solvent com per poder-ne pagar el preu.