Shita ni ikimasu

Ladri di biciclette és potser el clàssic del cinema que més rebuig em genera. Cert que només l'he vist un cop, i en fa d'anys, molts, però em continua viu el violent rebuig que em causa la sola menció del nom del seu director, que ara, només faltaria, no esmentaré. No negaré jo que la pel·lícula pugui tenir virtuts, si més no, els que saben de cinema la tenen en gran estima. Allà ells. Però és innegable (això és, tractaré de ximplet a qui ho negui) que els seus defectes són nombrosos i greus, el pitjor dels quals, potser, la seva exagerada complaença en el patetisme.

Però, si més no, amb Ladri di biciclette vaig aprendre a malfiar-me d'aquells que tot ho fien a la glorificació del sofriment d'un innocent que, de tan badoc, ni ensuma per on l'hi engalten. I és potser per això que de tant en tant, còmodament escarxofat en alguna sala de cinema, em torna el record del Bruno plorant la inevitable desgràcia de son pare. Com ahir, veient If Beale Street Could Talk, que si bé en un inici em va enllaminir d'allò més, especialment per la fermesa i el coratge mostrats per la seva protagonista, les innecessàries escenes de Puerto Rico me'n van allunyar sense remei, de manera que a partir d'aquell moment tot se'm va anar avall, excepte, és clar, la indignació.

Jisho o yomimasu ka (II)

Diuen que existeixen uns llibres anomenats diccionaris. Déu ser cert. Si més no, jo mateix en tinc uns quants a casa. I potser sí que a les seves pàgines són llistats un gavadal de mots admirablement endreçats. I això em plau, i no pas poc, en plaure'm com em plauen llistes i endreça. I també diuen que aquests llibres anomenats diccionaris no expliquen cap ficció, i que inclouen l'exacta significació de tots els mots que hi són enclosos, que diuen que són tots. I tot seguit, aquells que diuen aquestes coses fan com si res i potser es mengen una ceba o es furguen el nas. 

Però jo tenia entès que els mots només signifiquen allò que volen que signifiquin aquells que els fan servir. I encara que aquest significat és efímer, volàtil i més aviat imprecís, talment restessin els mots afectats per la pressió atmosfèrica del moment o pel particular caprici de qui els esmenta o els escolta, és precisament aquesta imprecisió, aquesta volatilitat, aquesta efimeritat, allò que els fa captivadors, i que a mi em permet escriure efimeritat amb el goig propi de qui ja té la taula parada.

Hachi-gatsu no hikari

De vegades el començament d'un bon llibre em resulta problemàtic, en ser com és als primers paràgrafs de tot  llibre on topem de sobte amb la particular sintaxi de l'autor de torn. Així, tant pot ser que ens trobem amb frases interminables farcides de mil subordinades o amb esquemàtics sintagmes mancats de verb; amb adjectivacions excessives o amb aclaparadors i precisos substantius; amb metàfores enlluernadores o amb la rigidesa impertorbable de la norma. Entre l'exuberància de Proust o l'eixutesa de Kristof hi ha molt camp per còrrer, i és en aquests primers paràgrafs on tastem allò que ens trobarem al llarg de les pàgines del llibre de torn. Els fets aniran fent, potser previsibles, o no. I també el subtext que ens vol encolomar l'autor es pot anar modulant i construint al llarg de la lectura. Fins i tot la veu narradora pot variar, i el temps, l'estructura o qualsevol altra anècdota. Però no pas la sintaxi, doncs ara mateix no recordo cap autor com cal que faci evolucionar la seva sintaxi en una mateixa obra, ni tan sols la Woolf. Per això els començaments poden resultar problemàtics, per aquest topar de cap en una o altra sintaxi que ens resulti més o menys estranya, més o menys sorprenent, excessiva o feixuga. I serà la capacitat d'aquesta sintaxi d'embolcallar allò que es narrat, o la nostra adaptabilitat a allò a que no estem avesats, el que potser decidirà l'èxit o el fracàs de la nostra lectura.

I tot això ve a torn del començament de Llum d'agost, de Faulkner, doncs després de l'estranyesa no mancada d'una certa irritació que m'ha causat l'excés dels seus primers paràgrafs, amb ben poques pàgines he tingut prou per deixar-me atrapar per una profusió que més que descriure amb precisió allò que és narrat (avinentesa impossible i fins i tot potser indesitjable), m'agombola amb una prosòdia que ho és tot.

Nichi-yōbi ni eiga o mimashita

Tinc el costum d'anar a veure totes les pel·lícules de Lars von Trier tan aviat com són estrenades, en no ser poques les virtuts que acostumen a exhibir els seus treballs. Però malauradament Trier acostuma a desconfiar dels espectadors i això el fa ser excessivament exhaustiu en la seva narració. D'aquí, potser, el llarg metratge de molts dels seus llargmetratges (com la interminable Nymphomaniac) i l'enutjosa repetició d'alguns dels seus arguments. Quin sentit tenia fer Dancing in the Dark després d'haver ja rodat Breaking the Weaves? És com si Trier volgués puntualitzar en excés, deixar les coses massa clares, no fos cas que algú, ni que fos ell mateix, no fes la lectura que toca.

No obstant això, entre repeticions i marrades és evident que Trier avança, potser cap enlloc, però entre la redempció de les seves primeres i sacrificades heroïnes al més pur estil Dreyer (fora lleig escriure sobre Trier sense anomenar Dreyer) i el cansí nihilisme que exhibeix el seu darrer psicòpata, certament que s'ha fet camí. I tal com ja va escriure Machado, lectura escolar de la meva infantesa, caminante, son tus huellas el camino y nada más; i esperem que Trier recordi que al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. No fos cas, em permeto afegir.