Hiniku wa nagaiki desu

Pàgina rera pàgina la prosa que tinc entre mans em resulta d'una meticulositat extrema, un analitzar variacions, combinacions i permutacions en busca d'un objectiu més aviat difús, un analitzar qualsevol detall fins a l'extenuació, amb innúmers notes a peu de pàgina que al seu torn són anotades per noves notes al peu de les notes. Alguns autors utilitzen la meticulositat per fixar amb precisió allò que volen que el lector interpreti o, encara pitjor, per creure's que les seves paraules no són ficció. No és aquest, però, el cas. Aquí l'autor més aviat sembla que utilitzi l'escriptura per provar no pas d'entendre, doncs a aquestes alçades qui pot pretendre entendre res, sinó, més aviat, per provar de trobar una certa orientació en el seu encaminar-se ves a saber on. D'aquí potser aquest anar endavant i endarrere, cap a una banda i l'altra, amunt i avall, o fer un salt i plantar-se a la quinta forca, per si de cas. El resultat, però, sempre sembla insatisfactori, amb tots els camins barrats per la paradoxa o la ironia. És lícit menjar llamàntol? És acceptable ser nord-americà? És sincer el senador McCain? És possible, encara, escriure?

I ara fora fàcil i probablement erroni, també lleig (però talment l'escorpí de la faula no me'n puc estar), lligar el suïcidi de l'autor amb aquesta impossibilitat no ja d'arribar a alguna banda, sinó, tan sols, de mantenir un cert equilibri en l'anar fent, aquell qui dia passa any empeny i ja t'ho trobaràs. No pas per res el comú de mortals viu en la mateixa desorientació i pocs són els suïcides. Només que, potser, la majoria ens acomodem a la ironia pròpia dels cínics per així no parar massa atenció a tot allò que ens envolta, no fos cas que prenguéssim mal, talment el benvolgut autor.