Supein wa minshu shugi desu ka

España es una democracia consolidada és una frase que, d'un temps ençà, es pot escoltar i llegir arreu, a tothora. Als diaris, als digitals, als noticiaris, a les tertúlies radiofòniques, a les conferències de premsa, als jutjats... tan per boca de periodistes com de càrrecs electes o d'esforçats funcionaris de l'estat. Ells sabran, però de tant dir-ho la cosa resulta sospitosa. Què potser els funcionaris alemanys, britànics, belgues o luxemburguesos van repetint a tort i a dret que el seu estat és una democràcia consolidada? Oi que no? doncs això.

Potser per això fa tan de mal escoltar com, cada cop que en té l'ocasió, l'Oriol Junqueras va repetint que ell és tan independentista com el que més.

Horā

No fa gaire va ser James Gray amb Ad Astra,  i ara ha estat Sam Mendes amb 1917. En el cas de Gray, tot i l'ambientació còsmica, es seguia molt fidelment l'esquema de Conrad, amb un notable viatge malbaratat per un final precipitat, talment els productors haguessin retallat el metratge. En canvi Mendes ho fia tot al viatge, restant la trobada amb Kurtz, el coronel Mackenzie, no més que una escena més aviat aigualida. Per l'entremig molt d'espectacle, massa, amb escenes magníficament rodades seguint el model de Kubrick a Path of Glory, però que en mans de Mendes esdevenen no més que anècdotes del tot inversemblants. I és una llàstima, doncs tant els diàlegs com la narrativa resultaven llaminers, però les inevitables i molt previsibles explosions ho esguerren tot, talment no es pugui fer una pel·lícula bèl·lica sense foc d'encenalls ni súper herois. 

Encara sort que sempre ens restarà Apocalypse Now.

Hikōki ga suki desu ka

Tinc el desig de no haver de pujar mai més a cap avió. I no, no és que tingui por de volar, no és pas això, no. Ni tampoc estic amoïnat pel futur del planeta i vulgui col·laborar a la cosa aquesta de la reducció d'emissions de CO2. No, i ara, no pas, de cap manera. És, tan sols, que el meu desig és no haver de viatjar, no haver-me de desplaçar més enllà d'on em puguin dur les cames. Tinc el desig de no haver de pujar mai més a cap avió, sí, però tampoc vull haver de pujar mai més a cap tren, a cap autocar, autobús o cotxe. Ni tan sols a una bicicleta o a un patinet, avinentesa que, a més, fora del tot ridícula.

I si per qualsevol motiu em vagués de visitar, què sé jo, Lübeck, doncs ja reveuria el Nosferatu de Murnau. I si em plagués d'anar on fos, ja llegiria el que calgués. Però desplaçar-me? no, no pas, no més enllà d'on em puguin dur les cames.

Watashi wa kenchikuka dewa arimasen (II)

dErsu_, per cert, m'escomet Jota als ferrocarrils, vós que sou arquitecte, com és que mai no escriviu sobre arquitectura, o sobre altres arquitectes? què no us interessa el tema? que n'opineu, per exemple, d'aquests olotins tan famosos? em demana, burleta, potser anticipant algun estirabot. Quins arquitectes olotins? li pregunto. Va dErsu_... els RCR, no us feu l'orni? prou famosos que són, aquí i arreu, insisteix ell, fent-se el sorprès. Ah, però aquests són escenògrafs, no pas arquitectes, li responc, sorprès que hores d'ara encara calgui insistir en semblant obvietat. Oh, vaja, i sobre Le Corbusier? bé podríeu escriure sobre Le Corbusier pare de l'arquitectura moderna, hi torna. Le Corbusier? però si era publicista, em veig obligat a respondre. I l'Oriol Bohigas, aquest prohom de la cultura? em proposa tot seguit. Bohigas? un copista, li responc, ja una mica fart. I Gaudi? aquest no em negareu que sí que era un tros d'arquitecte, insisteix, convençut de llurs pròpies paraules. Gaudi? un pastisser, m'hi torno. Aleshores... només vós sou arquitecte, dErsu_? potser que fóssiu una mica més humil, no trobeu? I abans no l'esguerri del tot no tinc més remei que tallar les seves paraules, doncs prou evident és que jo tampoc no sóc arquitecte, per molt que cert paper així ho digui, que només ho faig veure, i que no és pas responsabilitat meva si els altres s'ho creuen.

Tēburu

Si tal com diu la Portaveu del PSC, la senyora Eva Granados, el govern català ha d'anar a la tan comentada Taula de Diàleg (TDD d'ara endavant) representant al conjunt de la societat catalana (i no tan sols a aquells que desitgem la independència del país), en justa correspondència el govern espanyol també hauria d'anar a la TDD representant al conjunt de la societat espanyola, inclosos aquells que desitgem la independència del país. Això, a banda de ser just i necessari, tal com sempre s'ha dit a missa, resultaria sensacional, en permetre que qualsevol dels participants de la TDD fes tots els papers de l'auca, talment Peter Sellers a Doctor Strangelove. Així, en un cert moment en Pere Aragonès podria negociar en nom del govern espanyol i na Carmen Calvo en nom del govern català, per, tot seguit, intercanviar papers i tornar a representar en Pere Aragonès al govern català i na Carmen Calvo a l'espanyol. O, molt millor, podria negociar cadascú amb si mateix, alternant successivament el seu paper com a representant d'ambdós governs, encara que potser la millor solució fora que na Ada Colau s'ho manegués tot ella sola. Tot plegat pot semblar confús i probablement ho sigui, però això no treu que el resultat de la tal TDD fora exactament el mateix que si aquesta tingués un desenvolupament més normal, amb els bàndols més ben definits, tal com s'ha fet sempre arreu. Però que volen, bé som catalans i cap extravagància no ens és aliena.

Chotto matte kudasai (XI)

Un moment ho justifica tot, diu l'Albert Serra tot parlant de Buñuel, a Memento.

I és clar que sí, em dic jo tot seguit, enlluernat, recordant com molts cops una escena, una frase, una imatge, o quelcom de molt més imprecís com ara ves a saber què, pot arribar a justificar tota una ficció, i com, també, un breu instant, i encara més el seu record (o la seva invenció, que ve a ser el mateix) pot arribar a justificar tota una vida.

Kyūketsuki wa sonzai shimasu ka

És el del vampir un argument d'interès. No pas, però, per la certa o incerta existència o inexistència dels mateixos, avinentesa del tot irrellevant, sinó, més aviat, per les excel·lents obres que ens ofereix, com ara les de Murnau, Dreyer, Herzog, Perucho, Portabella, Polanski i d'altres (suposo). Però també per la multitud de reflexions que permet, com ara la de la mort. Són els vampirs humans imperfectes, es estar, com estan, privats de la mort? Complerta la mort, a l'home? I si és així, quan esdevinguem immortals (d'aquí dues o tres generacions) continuarem sent humans? O bé cal rebutjar la immortalitat en benefici de la nostra humanitat? És desitjable ser humans?

Preguntes, totes elles, que no hi ha cap necessitat de respondre, però que sempre és bonic formular. O no.

Nijū-san

Caïm i Abel, els tres porquets, el quartet d'Alexandria, el quintet de la mort, Santa Maria de Sixena, els set samurais (i les set cabretes), vuit (e mezzo), nueve novísimos poetas, deu negrets, l'onze de setembre, els dotze apòstols, Lleó tretze, les catorze vides de dos gats, quinze són quinze, els setze jutges, volver a los diecisiete, divuit poemes de nadal, les dinou tragèdies d'Eurípides conservades, les vint noves llunes de Saturn, vint-i-un botons, el Bailen vint-i-dos i, poca broma, vint-i-tres ministres.

Watashi wa ki ga suki desu (II)

M'agraden els arbres, grossa evidència que no admet discussió. Uns, però, més que d'altres, només faltaria, i així com un roure em deixa més aviat indiferent, i una acàcia em desplau no pas poc, trobo els faigs espaterrants, especialment a l'hivern, quan orfes de la pirotècnia pròpia de la tardor o de la ufanor de la primavera, mostren les seves línies nues, grises, potser ben endreçades cap al cel, o tal vegada caragolades a caprici de l'atzar. 

Per això em plau caminar per fagedes a l'hivern, com l'altre dia, a la Grevolosa, trepitjant la pútrida catifa de fulles caigudes i admirant les línies que es dreçaven al meu voltant. Això sí, prou m'estalvio d'abraçar-me a cap arbre, gros ridícul, i situació incòmoda potser també per l'arbre, que bé es mereix un respecte, i a qui no crec que li plagués la meva cantelluda intimitat.