Watashi wa ume o taberu no ga sukidesu

Diuen que les prunes cláudies són potser les prunes més saboroses. Desenvolupades a Moissac, Occitània, a partir d’una prunera silvestre de l’Àsia Menor, deuen el seu nom a Clàudia de França, duquessa de Bretanya, filla del rei Lluís XII i primera esposa del rei Francesc I. Les Clàudies són sucoses, dolces i molt gustoses, d’un verd pàl·lid molt més bonic que no pas el vermell fosc o el groc intens d’altres varietats de pruna.

Jūni-gatsu nijūhachi-nichi

Tal dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any diguem-ne cinc-cents cinquanta-quatre abans de crist, potser naixia un tal Milcíades, dit el Jove, per així no confondre'l amb el seu tiet, dit Milcíades el Vell. 

Milcíades el Jove és sobretot conegut per ser un dels estrategues grecs de la batalla de Marató, tal com explica Heròdot a la seva Història, que encara avui és la font antiga més complerta sobre les batusses mèdiques. I sembla ser que de tornada de Marató Milcíades inicià una campanya de càstig contra l'illa de Paros, suposada aliada dels Perses. Però explica Heròdot que tot plegat no era més que una excusa de Milcíades per resoldre uns afers privats que ara no venen al cas. Sigui com sigui els atenencs foren derrotats a Paros i Milcíades hagué de retornar a Atenes ferit i amb la cua entre cames. I ja fos a causa de la lletja derrota, que mai agrada, o per l'ús en benefici propi de de l'exèrcit atenenc, al seu retorn Milcíades fou acusat de traïció, jutjat, condemnat i empresonat.

Finalment, potser també un dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any quatre-cents vuitanta-nou abans de crist, moria Milcíades, dit el Jove, a causa de la gangrena de la seva ferida a la cama.

Sensō no eiga o oboemasu

L'acció té lloc en una ciutat en temps de guerra, a on hi arriben uns camions per evacuar a la població civil davant la immediatesa d'un atac enemic. Però molts són els civils a evacuar i poques les places disponibles als camions, de manera que es decideix evacuar tan sols als nens. Tota l'escena devia durar dos o tres minuts, a tot estirar, i jo no era més que un infant quan la vaig veure al televisor de casa. Però tot i el temps transcorregut d'aleshores ençà, encara avui m'és molt viu el record d'aquelles imatges en blanc i negre, amb els camions marxant, rodant sobre unes llambordes que recordo humides, els nens plorant i una mare que de sobte crida i prova de córrer rere un dels vehicles. I de fons les primeres ràfegues de trets i el crit d'un soldat. No sé el títol de la pel·lícula, ni recordo res més de la trama, ni tinc cap altra imatge a la memòria. Només sé que l'acció té lloc en una ciutat en temps de guerra, a on  hi arriben uns camions per evacuar a la població civil davant la immediatesa d'un atac...

Watashi wa densha ga suki desu (II)

Cap al final del metratge, i per raons que ara no venen al cas, el mossèn protagonista de la ficció que estic veient ha de fer un viatge en tren. Magnífic!, m'exclamo tot seguit, ara veuré com Bresson filma un tren en moviment. No per res Bresson, que és el director de la ficció que estic veient, ja ens ha mostrat al mossèn protagonista desplaçant-se a peu, en bicicleta, en automòbil i en moto. O sigui que ara toquen les imatges d'un tren en moviment, d'un tren que enmig de vapors i xerrics dugui al mossèn d'aquí cap allà enmig de les planes de la França rural. I en veure com les imatges mostren al mossèn arribar a l'estació, adquirir el corresponent bitllet i acomiadar-se d'aquell que l'ha acompanyat, ja anticipo les llamineres imatges, el so del xiulet i el grinyol de ferralla, la gorra del ferroviari de la banderola i les maletes dels viatgers. I és que m'agrada tant, veure trens en moviment, que vull veure com Bresson resol el fet. Si potser difuminarà el tren enmig de vapors o baixarà el punt de vista per oferir-nos un primer pla de la mecànica del moviment, si s'allunyarà per mostrar-nos el desplaçament enmig dels camps o ubicarà la càmera dalt del tren per filmar la desfilada del paisatge, si el farà creuar un pont o ves a saber.

Però no, ni una cosa ni l'altra, res de res, Bresson opta per l'el·lipsi i passem de l'estació de sortida a l'estació d'arribada sense veure ni ensumar cap tren. Ni tan sols un interior. Certament decebedor, lamentable, avinentesa que em fa decidir que Bresson, més que un mal cineasta, és (fou) una mala persona, un indesitjable, un imbècil, un desgraciat, i em faig el ferm propòsit, que sé que no compliré, de no veure mai més cap pel·lícula seva.

Valmaseda-san no hon o yomimashita

Martín Valmaseda és l'autor de Blim, historia de una guitarra, que era el llibre que fèiem servir al tercer curs d'Educació General Bàsica, el que ara és la primària, per practicar la lectura a l'escola. Aleshores tenia jo vuit o nou anys, i encara avui recordo amb una certa nostàlgia el plaer d'aquella lectura.

Al llibre Valmaseda presentava a una guitarra que anava de mà en mà, essent precisament aquest anar de mà en mà el que li donava peu a desenvolupar la trama del llibre, farcida de personatges singulars i indrets exòtics, com ara la Pampa argentina. El mateix recurs que abans ja havia fet servir Anthony Mann a Winchester '73, western de mil nou-cents cinquanta, on era un rifle el que passava per diferents mans. I el mateix recurs que recordo en un episodi d'una sèrie de Televisió Espanyola, Turno de oficio, on era la butlleta d'una rifa la que anava canviant de mà. El punt singular de Blim era que la veu narradora era la de la pròpia guitarra, per allò que es tractava d'una lectura adreçada als infants, un tipus de lectura on sovint animals i objectes prenen característiques humanes, com ara la capacitat de parlar, avinentesa que en els llibres adreçats als adults resulta menys habitual.

I és una llàstima, doncs potser hagués sigut prou interessant conèixer què li hagués pogut respondre la magdalena aquella a Proust.