Anaclet-san no monogatari (III)

I amb l'Anaclet mor el protagonista d'aquesta història. O sigui que ara ens cal un nou protagonista, potser el seu fill del cap migpartit. Però qui es pot creure que un nen així pugui arribar a existir? no es pot viure només amb mig cap, amb mig cervell. El nen, evidentment, nasqué mort o, més aviat, ni tan sols nasqué. Abans fins i tot que poguessin decidir que fer, si interrompre o no la gestació, un cop l'anomalia fos descoberta, el nen morí dins de l'úter, com havien mort els d'abans i moriren els de després. No hi havia manera, o el creixement fetal s'aturava, o patien algun desgavell cromosòmic, o una infecció, o el que fos. Fins a dotze cops es quedà embarassada la dona de l'Anaclet, i fins a dotze cops perdé la criatura. I la vida amb el darrer, a arrel d'una hemorràgia interna. I amb la pèrdua dels dotze no nats i la pèrdua de l'estimadíssima dona, l'Anaclet també perdé el seny i la raó i la xaveta i tot. I a partir d'aleshores visqué reclòs en un centre psiquiàtric, on es creia el pare de dotze infants i anava tot el dia amunt i avall ben atrafegat, excepte quan creia jugar a escacs amb l'extintor de la sala, a qui prenia per fill seu, i amb qui jugava una defensa Berlinesa que confonia amb una Siciliana, avinentesa del tot disculpable, convindran amb mi, donades les circumstàncies.