Makike no onnanoko

I és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure. Però no escriu. Si paro prou atenció veig que la noia dibuixa, amb un llapis de color, potser rosa o vermell, tal vegada taronja. I en tornar-la a mirar veig que em mira, i com de seguida desvia la vista cap al que dibuixa, que crec que dec ser jo. I és tot seguit que crec que s'adona que he vist com em mirava, i que també he vist que s'ha adonat que he vist com em mirava, i etcètera. I és aleshores que potser la noia somriu, tal com somric jo, però la mascareta que duu no em permet veure el seu hipotètic somriure, tal com ella no pot veure el meu. I ara ja sense voler-ho amagar, la noia em torna a mirar i torna a dibuixar, fins que de cop sobte som aturats en una parada, Europa-Fira, crec, on m'adono que m'he confós, que sóc a la línia nou quan jo havia d'agafar la línia deu. I apressat m'alço i davallo a correcuita, abans no es tanquin les portes. Però un cop sóc a l'andana, penso que potser la noia pot pensar que he baixat per evitar que em dibuixés. I no, no és això, no pas. Però les portes ja són tancades i el tren marxa, i és aleshores que decideixo escriure el que potser s'acaba d'esdevenir, per si de cas es donés la inversemblant circumstància que la noia de cabells rinxolats i ulls vius que dibuixa desconeguts al metro, també llegís el que aquí s'escriu, com ara, que és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure...