Dalt de l'escenari hi ha un director, tres actrius i dos actors. Tots sis es belluguen al voltant d'un text de Txékhov, La gavina. Però més enllà del text i més enllà també de l'excel·lent feina de tots sis, en un cert moment tinc una epifania i la veritat m'és revelada. El director, una de les tres actrius i un dels dos actors comencen a jugar al joc del dòmino, avinentesa que es fa molt present per la grossa pantalla que tanca l'escenari, i on en aquell moment es projecten les fitxes del joc. I és just aleshores que ho veig clar, que ho trobo evident, cristal·lí i transparent. Al dòmino s'hauria de jugar d'una altra manera. No pas aparellant les fitxes per la coincidència en el nombre de puntets negres sobre fons blanc, sinó per la seva continuïtat. Això és, un hipotètic dos no s'hauria de combinar amb un altre dos, sinó amb un u o un tres, i així amb tots els altres nombres. I sí, potser amb aquest nou sistema el joc continuaria sent igual d'absurd, però que volen, les epifanies ja les tenen, aquestes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada