I és cap al final de l'obra, quan públic i actors ja s'han pres la mida i s'ha establert una certa confiança mútua, que un dels actors explica una anècdota dels seus deu anys, de la seva primera feina d'actor, de quan davant d'una certa dificultat el director de l'obra en qüestió li va fer saber que no, que les coses no les havia de fer de veritat, que només ho havia de fer veure. I allò, diu l'actor, va ser una epifania pel nen que aleshores era.
I aprofitant aquesta primera revelació, aquesta suposada primera veritat, la resta d'actors també expliquen al públic alguna experiència personal relacionada amb el món del teatre. Que si això, que si allò, talment s'hagués trencat la distància que separa públic d'actors, talment per uns instants ens poguéssim oblidar dels respectius papers, els actors mentir i el públic fer veure que s'ho creu tot, talment tots plegats, actors i públic, fóssim una colla de coneguts fent-la petar a la barra d'un bar.
Si no fos, és clar, que mentir menteix tothom, coneguts i desconeguts, grans i petits, liberals i conservadors, espanyols i catalans, suecs i noruecs, grassos i prims, escriptors i editors... només que els actors (si més no els bons) menteixen amb molta traça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada