Els fets són públics i coneguts de tothom. El rei és mort i el seu germà li ha rapinyat regne i esposa, avinentesa que disgusta al rei mort o, si més no, al seu fantasma, que en hora incerta s'apareix al seu fill, el jove príncep, en demanda de venjança. I com els fets són públics i coneguts de tothom, no cal ara insistir en el seu desenvolupament, sinó que em plau aturar-me en aquest punt, en aquesta petició de venjança per part del rei difunt. Entenguem-nos-en. El rei difunt era un malparit. Primer, era rei. Segon, ell mateix confessa al seu fill ser digne receptor de les tortures a què sembla haver estat condemnat un cop mort. Tercer, i potser el més greu de tot, exigeix al seu fill ser el braç executor de la seva venjança. I si bé no seré jo qui malparli de l'amor filial (o si, encara que ara no és el moment), aquí rau un fet si més no curiós. Per què accepta el jove príncep tan feixuga càrrega? Per què decideix sacrificar la seva vida en satisfer els insensats desitjos d'un fantasma? Per què no es planta i diu, ja t'ho faràs?
Entenc que aleshores el dramaturg que narra la història s'hagués quedat amb una obra potser una mica coixa, incompleta, amb pocs morts, però qui sap, potser s'hauria pogut avançar encara més al seu temps amb un sonor I would prefer not to.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada