Dos són els noms propis que em van donar a conèixer Ucraïna: Malèvitx i Dovjenko. Primer Malèvitx, on més enllà de les geometries suprematistes, em van enllaminir els acolorits esglaonats de franges horitzontals de moltes de les seves pintures, on de vegades potser es camuflaven els colors de la bandera ucraïnesa, amb el blau del cel i el groc del cereal. Després Dovjenko, que potser quedava minimitzat per les figues d'Eisenstein i Vértov, però que em resultava més fascinant, més subtil, més esmunyedís, i em retornava als camps de cereals de Malèvitx.
Més endavant vaig descobrir que molts d'aquells escriptors russos tan admirats no eren pas russos, sinó ucraïnesos, com ara Gógol o Bulgakov. Encara que també vaig descobrir que molts ucraïnesos més aviat eren polonesos, o jueus, o hongaresos, o tant és.
Però tot aquell espai mític, aquelles planes infinites, aquells interminables camps de cereals, tota aquella poètica imaginada, aquells escites domadors de poltres... també va ser l'espai dels pogroms d'Odessa, de les intermitents guerres contra els polonesos, de l'Holodomor, de l'ocupació nazi, de Txernòbil, del malson soviètic i de l'egòlatra cobdícia d'un malànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada