Dokusho wa kireide ga arimasen (II)

 ... s’enrolés en la facció equivocada... escriu, en un cert moment, Antoine Volodine, tradueix Pau Bosh, a Solo de viola. 

El cas, però, és que atenent al meu costum de no llegir el que trobo escrit al meu davant, sinó, més aviat, llegir allò que crec trobar escrit al meu davant, o allò que em plauria trobar escrit al meu davant, jo llegeixo   ... s’enrolés en la ficció equivocada.., circumstància que fa, al llarg d'uns breus instats, que trobi sensacional la construcció que m'ofereix l'autor, aquesta ficció equivocada, perquè i tant, és clar que sí, tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici. 

Però tan sensacional, tan coincident amb els meus propis prejudicis trobo la construcció que m'ofereix l'autor, que no puc més llegir-la i rellegir-la de nou fins que, ai las, m'adono de la meva habitual turpitud, que res de ficció, que hi diu facció. I que sí, que tot plegat té tot el sentit i més, però com m'ha plagut, per uns breus instants, trobar que i tant, és clar que sí, que tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i que hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici.

Dokusho wa kireide ga arimasen (I)

Hi ha qui creu que la lectura és una activitat reconfortant, amable, profitosa. Que a les pàgines dels llibres coneixerem allò que desconeixem, aprendrem allò que ignorem, trobarem un cert consol i viurem unes vides que ens amagaran la pròpia dissort. Fins i tot, hi ha qui creu que s'esbargirà, que s'entretindrà amb històries amables de finals apaivagadors, com qui es pren una pastilla pel sucre i es pensa que ja ho té. Inclús, hi ha qui creu que la lectura el farà lliure, que el completarà i l'ennoblirà, que el farà millor.

Tots ells, és clar, s'equivoquen de mig a mig. La lectura, si més no la lectura de tot allò que paga la pena de ser llegit, no ofereix coneixements ni saviesa, ni consol ni miratges de felicitat, ni entreteniment ni llibertat. La lectura, si més no la lectura de tot allò que paga la pena de ser llegit, no ofereix res, res de res, més enllà de recordar-nos allò que prou sabem però maldem per oblidar, allò que voldríem fals, equivocat, inexistent. Allò que, per obvi, ara no cal esmentar, ja que prou ens ho recorden aquells que, com el senyor Volodine, i mai millor dit, no amaguen el cap sota l'alta.

I si gosen, aquí el trobaran.

Jōchōna kotoba

Simplement descriu un món en què el passat és abolit; la cultura, negada, i les diferències, condemnades, escriu Dominique Guiou, sembla que a Le Figaro, diari francès.

No conec Dominique Guiou, no sé qui és Dominique Guiou, no sé com es pronuncia Dominique Guiou. Però és en una de les primeres pàgines de Solo de viola, d'Anoine Volodine, on ensopego les paraules de més amunt, les paraules de Dominique Guiou, que a tall de presentació fan referència al contingut de la postexòtica novel·la (en cas que es tracti d'una novel·la) de Volodine. Sigui com sigui, i abans d'haver fet la lectura de Volodine, no puc més que trobar les paraules de Dominique Guiou redundants, en ser com és que a tots els mons, a totes les civilitzacions, a tots els països, a tots els indrets, a tots els llogarrets, a tots els caus on s'han establert humanes persones, el passat sempre ha sigut abolit, la cultura negada i les diferències condemnades.

Shōgo

Dues són les ficcions que presenta High Noon. La primera, tràgica, que ocupa la major part del metratge i que bé es podria representar en el semicercle d'un teatre d'aquells de pedra que es troben esglaonats en els suaus pendents de l'Àtica o de la Jònia. I la segona, irrellevant i fins a cert punt contraproduent, que es plega a les convencions del gènere i presenta la batussa de bon final que l'espectador desitja i anticipa.

A la primera, els omnipresents rellotges van marcant un compte enrere que en aparença planteja un conflicte moral, si no fos que de conflicte no n'hi ha cap. Ningú dubte i tothom té molt clar el que ha de fer, el que s'ha de fer, el que es farà. I d'aquí la concepció tràgica de tot plegat, no pas pel desenllaç funest dels esdeveniments, sinó per la fatalitat d'aquests, això és, per la seva concepció de fatals, que han d'esdevenir-se inevitablement.

Només que, finalment, els esdeveniments no s'esdevenen com s'haurien d'esdevenir, si no fos que l'any mil nou-cents cinquanta-dos no haguessin pogut no esdevenir-se tal com s'esdevenen.

Jikan ga kuru toki

Tinc el record d'estar assegut al lateral de pedra del safareig que hi ha al mig d'Estana, just al davant de l'església de Sant Climent, sota el cobert que l'ombreja, acompanyat dels companys raiers de l'agrupament escolta on anava de petit. Recordo que era cap a mitja tarda, i que havíem arribat des de prop de Villec, on érem acampats, passant per Bastanist. I tinc el record que, allà assegut, per primer cop vaig ser conscient del paisatge que tenia al davant, un tros de la cara nord del Cadí, des del Comabona fins al Salt del Sastre, passant per Cortils i la Cabirolera. Juliol de mil nou-cents vuitanta-dos, l'any que el Segre se sortí de mare i s'ho endugué tot la nit del set al vuit de novembre, després d'un estiu on el foc ja s'havia endut disset mil hectàrees de bosc.

Al llarg dels anys he tornat sovint a Estana, fos estiu o hivern, de camí o de tornada de les canals que s'enfilen fins dalt del Cadí. I sens dubte, crec que és assegut precisament aquí, en aquest lateral de pedra del safareig, on m'agradaria morir, on em plauria que el cor em digués prou i tot s'acabés. I quan toqui, assegut després d'haver-hi arribat caminant, potser fent travessa des de Gósol o davallant el Baridà, cloure els ulls i recordar, per uns instants, com per primer cop vaig ser conscient del paisatge que tenia al davant, un tros de la cara nord del Cadí, des del Comabona fins al Salt del Sastre, passant per Cortils i la Cabirolera.

Watashi ga hon o sudeni yonda imashita

Sembla que al juliol de dos mil tretze vaig llegir Confessió, de Lev Tolstoi. El cas és que no guardo cap record d'aquesta lectura, com sí que en guardo d'altres lectures de Tolstoi, inclús de les primeres, fetes en temps de l'adolescència. Però cap record de Confessió.

Potser per això ahir, decebut de la novel·la que aquests darrers dies llegia amb més esforç que plaer, vagi triar a correcuita alguna altra cosa per llegir i vaig acabar amb Confessió a les mans. I només començar vaig quedar captiu del text, però també sobtat de trobar petites marques a les cantonades de diversos fulls, senyal inequívoc que en algun moment del passat ja n'havia fet la lectura o, si més no, l'havia començada a fer. Però cap record. Per això vaig consultar la llibreta on tinc apuntades totes les lectures que faig i, efectivament, allà estava Confessió, llegit entre el dinou i el trenta de juliol de dos mil tretze. Però cap record. Fins i tot vaig trobar, a l'arxiu de text on guardo fragments de les lectures que faig, els continguts corresponents a les marques trobades a les cantonades de diversos fulls. Però, insisteixo, cap record.

Tan imbècil era jo fa vuit anys que una lectura com aquesta no em deixés cap record? Probablement. Ara només em resta esperar que aquell que ara crec ser no decebi a aquell que algun dia potser seré.