divendres, 9 de setembre del 2022

Funanori

El novembre de mil nou-cents noranta-nou vaig llegir Billy Budd, el mariner, de Herman Melville. D'aleshores ençà he conservat a la memòria el trasbals que em causà l'infortuni del jove Billy, mariner exemplar que es veu abocat a morir penjat a la forca per la ingenuïtat del seu innocent caràcter. I és que la topada entre la innocència del jove Buddy amb allò que molts anomenen realitat va resultar, tal com s'acostuma a esdevenir en aquesta mena de situacions, devastadora. Però prop de vint-i-tres anys després la relectura que faig no em provoca cap trasbals, però sí un cert enuig per un personatge a qui, més enllà de l'aprovació d'aquells que considera superiors a ell, res no sembla importar-li (ni tan sols la pròpia vida), talment d'alguna manera Melville estigués anticipant a un tant Bartleby.

I entenguem-nos-en, restar importància al propi viure no puc més que trobar-ho admirable. Però aquesta necessitat d'aprovació externa, ni que sigui de l'aprovació de l'excel·lent capità Vere (a qui Déu beneeixi), em fa trobar enutjós a aquest xicot tan trempat, dit Billy Budd, tal com enutjoses em resulten sempre les persones que necessiten de l'aprovació dels altres per viure o, per fer-ho més universal, necessiten dels altres, de qui sigui, per viure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada