Warushawa

Jo no parlo polonès. Ni poc ni molt, gens. No obstant això, amb el temps he après a identificar els cognoms polonesos, sovint acabats en ki, com ara Chmielewski, Kieślowski, Kijowski, Konwicki, Leszczyński, Majewski, Marczewski, Pawlikowski, Polanski, Skolimowski, Rybczyński o Żuławski, tots ells inpronunciables. És potser per això que atès que el director de la cosa respon al cognom de Matuszynski, en un inici he pensat que es tractava d'una pel·lícula polonesa. Encara més quan els personatges semblaven bellugar-se per la ciutat de Varsòvia, que no per res és la capital de Polònia, i que els seus noms, així com la sonoritat del que deien, em remetien al que normalment identifico com a polonès. 

Però a mesura que avançava el metratge, a mesura que tot es feia evident i previsible, a mesura que tot es reduïa al tòpic, a mesura que els actors deambulaven en uns personatges que no eren més que arquetips, a mesura que l'avorriment em guanyava i el desgavell era majúscul, m'he dit que no, que aquest tal Matuszynski no podia ser de cap de les maneres polonès. Potser ucraïnès o moldau, qui sap si bielorús o serbi, però de cap manera polonès, atès que cap director polonès faria un nyap com aquest Zeby nie bylo sladów.

Watashi wa neji ga suki desu

M'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.

M'agrada també la seva petitesa, aquell poder tenir-los al palmell de la mà, aquell poder-los desar drets recolzats sobre una superfície horitzontal o poder-los fer rodolar al voltant del seu cap. I encara m'agrada més l'hipnòtic moviment de la seva rosca, que em remet a la màgia d'hèlices i espirals, especialment al cinema, com ara a Vertigo, on ja l'espiral de la il·lustració publicitària de Saul Bass ens transporta a l'acrofòbia del seu protagonista, i on inclús el monyo del pentinat de Kim Novak ens recorda la trasbalsadora corba descrita per un punt que gira al voltant d’un eix allunyant-se’n contínuament segons una llei determinada.

I és que m'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.

Mottomo nigai okashi

Fa temps, molt, vaig escriure que l'avorriment és un gran plaer, el millor de tots, el més gustós, el més satisfactori, el més profitós. Hi reconeixia, això sí, que la lectura potser se li podia comparar, però sempre des d'una posició subordinada i subalterna, i que altres passatemps més hedònics, com ara el sexe, el menjar o el beure, no eren més que succedanis de difícil control. Hi havia també l'escriptura, vaig escriure, però entomada seriosament resulta massa esquerpa i dolorosa com per resultar plaent. I, finalment, només restava la més amargant de les llaminadures, l'èxit, allò que se'ns dona quan fem el que de nosaltres s'espera, però això, és clar, no és, no pot ser, no hauria de ser, un plaer.

I no sé si em satisfà comprovar que, tants anys després, continuo creient el mateix.

Kochira wa Soler-san desu (II)

I és en un cert moment que l'autor sembla engrescar-se. Del particular, Soler, l'autor escala amunt sense cap mena de vertigen cap a l'universal. I ja no és només Soler, o la dita generació dels setanta, ni la dels vuitanta, ara ja és tot el segle vint, arreu: les avantguardes, la modernitat, la postmodernitat, la new-age, el futur, el cinema, la música, la televisió, tot (i quan dic tot vull dir Tot). I és en aquest cert moment, amb prop de sis-centes pàgines al darrere, que un fil relliga aquest tot en una mena de teoria que sembla explicar, de manera sintètica i fins i tot entenedora, ell que la literatura ha sigut al llarg d'aquests darrers cent anys.

Però un cop al cim, l'autor, per evitar potser malentesos, i abans d'esplaiar-se amb el bonic paisatge que l'envolta, ens recorda que tot el que diguem sobre una persona, amb pretensions de dir la veritat, serà sempre una ficció. I qui sap si és potser per això que la segona part de la novel·la porta precisament aquest títol, Ficció, que és el que són les teories, ja pretenguin aquestes entretenir amb minúcies quàntiques o amb textualismes diversos.

Kokki

Em va comentar ahir un conegut que en acabar un cert partit de futbol, un jugador de l'equip guanyador va exhibir com a mostra d'alegria la bandera de l'Estat de Palestina, amb les seves tres franges horitzontals (negra, blanca i verda) i el triangle vermell al cantó esquerre. I el conegut aquest m'ho va comentar admirat, com si d'alguna manera resultés admirable, lloable, o simplement sorprenent que un jugador de la selecció de futbol del Marroc exhibís l'esmentada bandera. Admirable, lloable o simplement sorprenent (a més de certament temerari), hauria estat exhibir la bandera de la República Àrab Saharauí Democràtica que, a més a més, és gairebé idèntica a la de l'Estat de Palestina, de la que només es diferencia per l'afegitó d'una mitja lluna i una estrella vermelles al mig de la franja blanca central.

És exactament la mateixa situació que es dona a casa nostra, amb tota la patuleia que acostuma a defensar el dret a l'autodeterminació de qui sigui, excepte la dels propis indígenes.

Nito monogatari

No només al principi, sinó també al llarg de pràcticament tota la narració, la veu narrativa és una, omniscient i externa, que explica amb poc o molt detall tot allò que l'autor troba necessari explicar. Però de cop, després de cinc-centes setanta pàgines (que no són poques), aquesta veu diu de dues en dues i de tres en tres, deixem cases enrere… I sí, diu deixem, no pas deixen, talment la veu es correspongués amb la d'alguns dels personatges que viatgen dalt del carruatge que fuig de París. I no, no és pas una errata, atès que al llarg de les dues pàgines que falten per finalitzar el capítol, el tretzè de la tercera part, es manté aquesta primera veu del plural que, no obstant això, desapareix en els dos capítols que resten per finalitzar la narració.

Potser només és que l'autor es deixa anar, que pres per l'emoció del moment opta per una primera persona del plural que ho inclou tot, personatges, autor, lectors, tots i tothom dalt del carruatge que fuig de París, que fuig del terror, que fuig de la utopia. Una primera persona que ens endinsa dins els pensaments del pragmàtic Carton, de la folla determinació d'una ciutadana o dels temors d'una apocada Lucie, talment tots, personatges, autor, lectors, ho veiéssim i ho sabéssim tot i poguéssim viure l'horror del moment, la paüra dels inclements idealistes que tot ho volen sacrificar a l'altar revolucionari.

O, més aviat, tan sols és que en faig un gra massa i sóc jo qui es deixa anar, pres pels meus habituals prejudicis.