Jon-chan wa chīsana indo hito deshita.

John Brown era un petit indi

i ara és una balena, yeah,..

...sento que en un cert moment canta el cantant, qui si no?, i penso que déu-n'hi-do, de petit indi a balena, poca broma amb semblant metamorfosi. I tot seguit, és inevitable, em ve el record d'aquell Gregor Samsa que en el seu dia sembla que transformà d'humana persona a escarabat, només que aquell Gregor Samsa transformà en escarabat gegant, això és, de la mateixa mida que aquell Gregor Samsa ja era abans del canvi, i qui diu canvi diu metamorfosi o transformació. És a dir, aquell Gregor Samsa canvia, sí; es metamorfosà, sí; es transformà, sí, però si més no mantingué el volum, avinentesa que potser encara feia més desagradable tan inhabitual canvi, doncs si bé una persona de mida persona acostuma a ser quelcom prou humà, un escarabat de mida persona bé deu tenir un afegit de desagradabilitat.

Però, i el tal John Brown?, és ara una balena de mida balena?, o no és més que una persona amb forma i maneres de balena?, o el que se'ns diu és que el tal John Brown s'ha engreixat, essent això de la balena no més que una hipèrbole? Preguntes, totes elles, que per molt que paro atenció a la lletra de la cançó no acabo d'aclarir, però que, convindran amb mi, tant és.

Dai kōzui (II)

Ningú no ignorava que el destí mossega. Però volien que el destí existís i que estigués establert, cas per cas, per a cada lloc, per a cada rei, per a cada any, per a tothom. Era molt millor viure empresonats pel destí que abandonats a les turbulències de l’atzar, el qual era el mal veritable no esmentat, el darrer terror, tant per als homes com per als déus. Són de nou aquestes paraules que l'autor, Roberto Calasso, fa dir a la veu narradora, Utnapixtim, segons traducció de l'italià de Carme Arenas, a La Tauleta dels Destins.

I qui diu destí diu seguretat, com qui diu atzar diu llibertat, talment Utnapixtim, tal vegada el mateix Calasso, versionés o avancés allò que, abans o després, va escriure Danilo Kiš a L'enciclopèdia dels morts

Dai kōzui

Tot ha passat. O com a mínim ha estat gravat sobre tauletes d’argila.

Són aquestes paraules que l'autor, Roberto Calasso, fa dir a la veu narradora, Utnapixtim, segons traducció de l'italià de Carme Arenas, a La Tauleta dels Destins.

El cas és que el tal Utnapixtim, també dit Ziusudra pels sumeris, Atrahasis pels accadis, és un vell conegut que ja treu el nas al Poema de Guilgameix, una mena de savi que és l'encarregat de salvar la humanitat (si més no en part), durant l'episodi del diluvi mesopotàmic. És a dir, una mena de Noè mesopotàmic, sumeri o accadi, probable font d'inspiració pel Noè bíblic. I sigui com sigui, o sigui com no sigui, que el tal Utnapixtim sigui tingut per savi sembla d'allò més encertat, si més no ateses les paraules de més amunt, on se'ns recorda no només que allò no escrit no és, sinó que només allò escrit és.

Ribati baransu o utta otoko

Aprofitant que enguany diuen que és any electoral, no estaria de més recordar l'escena aquella de The Man Who Shot Liberty Valance, on John Ford té la gentilesa d'explicar-nos que és un procés electoral.

Ens trobem en el poble de Shinbone, Colorado, a l'època d'allò que anomenem el salvatge oest, on un jove advocat malda per portar els fonaments de la civilització a un territori que fins aleshores tan sols respon a la llei del més fort. En concret, el jove advocat prova d'introduir el respecte per la llei, la llibertat de premsa i l'alfabetització de la població. Com a antagonista, es troba amb un tal Liberty Valance, lladre, assassí i sicari a sou dels grans ramaders, que pretenen que res no canviï per tal de poder continuar actuant segons els sigui més profitós sense atendre a raons.

Bé, el cas és que en un cert moment se celebra un congrés per escollir la persona que ha de representar al futur estat de Colorado a Washington. Evidentment, el lobby dels ramaders té al seu candidat, un senyor grassonet de grans bigotis que ja porta alguna legislatura escalfant cadira per tal que res no canviï. I en aquest congrés arriba el moment que aquest senyor grassonet de grans bigotis ha d'exposar els seus arguments. És aleshores que Ford fa entrar un cow-boy a cavall dins la sala on es desenvolupa l'acte, fa pujar cow-boy i cavall dalt del petit escenari on es fan els parlaments, fa aixecar el cavall sobre les potes posteriors fent cabrioles, fa que el cow-boy faci giravoltar una llaçada al voltant del candidat, fa que el cavall es torni a aixecar sobre les potes posteriors fent més cabrioles, fa sonar la música alegre i fa, finalment, que cow-boy i cavall marxin per allà on han vingut. Evidentment, el senyor grassonet de grans bigotis no obre la boca en cap moment i es limita a somriure tal com ho faria un pedòfil a la porta d'una escola bressol.

Finalment (al cap i a la fi Ford fa una pel·lícula, i les pel·lícules, si més no els westerns clàssics, acostumen a acabar bé (això és, de manera tranquil·litzadora per l'espectador)), el jove advocat guanya la representació, la civilització arriba a Colorado i avall que fa baixada.