Dixon-san no tōjō jinbutsu (II)

Sense que tinguin res a veure, els relats de Dixon em fan recordar els relats de Txékhov (fet i fet, acostumo a necessitar ben poca cosa per recordar Txékhov). I com dic, res tenen a veure els uns amb els altres ni els altres amb els uns, atès que què poden tenir en comú les habituals obsessions de Txékhov amb les neurosis de Dixon?, el desgavell del camp rus del dinou amb els carrers de la Nova York de la segona meitat del vint?, la sobrietat de Txékhov amb la pirotècnia de Dixon? No res, és clar. I és que la coincidència no es dona en el contingut o en la forma dels relats, sinó en el seu conjunt, això és, en aquest repetir-se obsessivament, talment tant Txékhov com Dixon no poguessin deixar d'escriure sempre el mateix, tal com s'esdevé amb un cert tipus d'escriptor, aquell que només pot escriure allò que ha d'escriure, amb independència de quin sigui el seu desig o el voler dels seus hipotètics lectors, talment Kafka, que diuen que escrivia al dictat d'una veu que només ell sentia.

I és aquesta bonica (o no) avinentesa la que em porta a plantejar no un nou gènere literari, que ara tampoc cal, sinó un nou tipus d'escriptor, potser el primer i més llaminer, el format per aquells que només escriuen allò que han d'escriure.