Ashita natsu-yasumi ikimasu (IV)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut

Watashi wa ryokō ga suki dewa arimasen

No m'agrada viatjar. No m'agrada marxar d'allà on m'he acostumat a viure, ni m'agrada anar allà on tan sols seré un turista. No m'agrada la incomoditat del desplaçament, ni la necessitat d'haver de fer coses, ni l'esgotament d'haver de viure fora de la placidesa de la rutina. No m'agrada haver de decidir constantment què visitar, on menjar, què fer. No m'agrada no saber on pixaré, ni on cagaré. No m'agrada deixar de fer el que em plau fer per passar a fer ves a saber què. No m'agrada el cansament que comporta, ni l'enuig que em provoca. No m'agrada que arreu no es parli català, ni tan sols occità. No m'agrada ser un més d'entre la plaga d'estòlids que ho parasiten tot. No, no m'agrada viatjar.

No obstant això, de vegades, però només de vegades, hi ha moments que ho valen tot, com potser el cop aquell que, ajagut a la gespa de Central Park, vaig llegir Verdaguer per primer cop.

Dokusho no shunkan

És possible (i fins i tot probable) que tot allò que acostumo a llegir tingui una certa relació amb allò que, els autors de tot allò que acostumo a llegir, tinguessin al cap quan escrigueren el que van escriure. Però aquesta possible (i fins i tot probable) relació, trobo que resulta il·lusòria, irrellevant i intranscendent, en comparació amb tot allò que jo, en tant que lector, aporto en el moment de la lectura.

I això mateix m'he trobat quan, en lloc de ser jo qui llegeix, sóc qui escriu. Sigui aquí o allà, quan algú m'ha parlat de res que hagi jo escrit, he trobat que sí, que era possible (i fins i tot probable) que allò que he escrit tingués una certa relació amb allò que aquest algú em diu que ha llegit. Però aquesta possible (i fins i tot probable) relació, trobo que resulta il·lusòria, irrellevant i intranscendent, en comparació amb tot allò que aquest algú, en tant que lector, aporta en el moment de la lectura.

Zundan ga suki desu

Un dels batents del balcó és obert. Rere seu, el porticó a mig plegar m'amaga part de la capçada de la mèlia de davant de casa. Com també tinc obert a la galeria, que dona a l'interior d'illa, l'aire passa i s'hi està força bé, malgrat la canícula, i veig com es bressolen branques, fulles i drupes. El cas és que m'agraden les mèlies, molt més que la tristor dels lledoners que darrerament fa plantar l'ajuntament, i trobo que alineades a carrer creen un cobricel sota el qual és ben agradable fer via. Potser els hi manca l'èpica dels plàtans o el cromatisme de tipuanes i xicrandes, però déu-n'hi-do. A més, com els edificis del carrer tenen una certa alçada, les mèlies han hagut d'espavilar-se per trobar el sol, i potser per això són força esveltes. En altres llocs les recordo més rabassudes, com si s'hagués de triar, troncs alts i prims, o baixos i gruixuts. Això em fa pensar en dissabte passat, quan em vaig agombolar sota l'ombra d'un pi de dimensions descomunals, tant en alçada com amplada, una mena de superba i superbiosa excepció.

Watashi wa hashigo o noborimasu

I és pujant els cinc trams d'escales que porten de l'andana al vestíbul, que em fixo que la dona que tinc al davant puja els esglaons de dos en dos. Sobtat, paro atenció en la dona o, si més no, en l'esquena de la dona, que vesteix un vestit florejat, porta penjada una bossa de pell a l'espatlla dreta, una bossa de plàstic que em sembla buida al canell també dret i un telèfon mòbil a la mà també també dreta. El cas és que la dona, sens dubte, és molt més baixa que jo, potser vint o vint-i-cinc centímetres i, en conseqüència, la seva passa ha de ser més curta que la meva. No obstant això, ella puja els esglaons de dos en dos i jo d'un en un. I sí, és cert, potser a mi m'és una mica incòmode pujar-los d'un en un, atès que haig d'escurçar una mica la passa. Però si provo de pujar-los de dos en dos, l'haig d'allargar massa i també em resulta incòmode, encara més. Evidentment, no és possible adaptar les escales a la passa de tots aquells que al llarg del temps les pujaran o baixaran, i per això el costum (i diverses normatives) estableix que la suma en centímetres del doble de l'alçada de la contrapetja més la llargada de l'estesa, no serà mai inferior a cinquanta-quatre ni superior a setanta, a més d'establir unes dimensions mínimes per ambdós elements. Sigui com sigui, penso que a la dona del meu davant li ha de resultar força incòmode pujar els esglaons de dos en dos i, si paro atenció als seus moviments, crec endevinar una mica d'aquesta incomoditat anticipada. No obstant això, la dona puja els cinc trams d'escala de la mateixa manera, i també l'escala que trobem més endavant, la que ens porta al carrer. En ambdós casos, a més, hauria pogut optar per la comoditat de l'escala mecànica que puja en paral·lel a l'escala no-mecànica. Em queda clar, doncs, que la comoditat no és una prioritat de la dona, que potser porta pressa. Però no, si portés pressa pujaria les escales mecàniques per la fila de l'esquerra, avançant als que resten immòbils (si obviem el propi moviment ascendent de l'escala i la resta de moviments del planeta, del sistema solar, de la galàxia i etcètera) a la fila de la dreta. Però de nou no, atès que la primera escala, la que porta de l'andana al vestíbul, és estreta i no permet una doble filera de persones, o sigui que sí, que pot ser que la dona porti pressa. Però de nou nou no, atès, també, que la segona escala, la que porta del vestíbul al carrer, és més ample i sí que permet una doble filera (a la dreta els que resten més o menys immòbils (recordem ara tot allò del moviment de l'escala i etcètera) i a l'esquerra els que pugen caminant, de manera que ambdues velocitats, la de l'escala i la seva pròpia, se sumen), de manera que la dona, si verament dugués pressa, en aquest cas sí que hauria pogut servir-se de l'escala mecànica per esgarrapar uns pocs segons. O sigui que no és per la pressa, que la dona del meu davant puja els esglaons de dos en dos. Potser, tal vegada, em dic, és que vol cremar calories aprofitant l'avinentesa de les escales, i per això força el pas, i el ritme, i el que convingui.

Sigui com sigui arribem al carrer, ella tomba cap aquí i jo cap allà, i qui dia passa any empeny.

Watashi wa kūkō ga suki desu

M'agraden els aeroports. M'agrada deambular pels seus espais gaudint de la pressa dels altres, mirant-me els plafons on s'anuncien volts, contemplant a aquells que esperen l'arribada d'un familiar, d'un amic o d'un desconegut, imaginant les vides d'aquells que viuen la dissort de no ser jo. M'agrada també admirar les grosses maletes que es traginen amunt i avall, l'asèpsia de botigues i cafeteries, l'absurditat de les mercaderies que es venen, la transparència dels espais. M'agrada acompanyar aquells que se'n van o rebre als que arriben, i qualsevol excusa em plau per trepitjar els seus paviments nets i polits, escoltar la megafonia o admirar la feina dels amatents auxiliars que tramiten embarcaments. I també m'agraden les ficcions, siguin llegides o vistes, l'acció de les quals s'esdevé en un aeroport, sigui aquest gran o petit, intercontinental o local, civil o militar.

Sí, m'agraden, m'agraden molt, els aeroports, sempre que, és clar, no sigui jo qui hagi d'enlairar-se.