Watashi wa itami ga suki desu ka

És lloc comú de moltes converses d'hospital dir que, en determinades circumstàncies de dolor, és preferible morir a perllongar una vida que tan sols és agonia. Fins i tot, jo mateix crec combregar amb aquest postulat, amb aquesta mena de retirada a temps, amb aquest no voler escurar un got que tan sols conté dolor i amargor. Però, i un cop més que seríem sense la possibilitat d'un però, quan participo en alguna d'aquestes converses, acostumo a dir que no és el mateix parlar des de la tranquil·litat d'esperit de qui no pateix, de qui a l'hospital tan sols és un visitant ocasional, de qui encara té futur, que fer-ho des del punt de vista d'aquell per qui la vida només és dolor. I és que si aquest aquell s'estima encara la vida, també s'estimarà el dolor, en ser com és el dolor l'únic que el lliga encara amb la vida, l'únic que li recorda que encara és viu, l'únic que encara és.

I això ve al cas, o no, del que acabo de llegir que escrigué Lispector, a A prop de cor salvatge, quan diu que ja volia tornar-se a sentir, ni que fos amb dolor.