Moriuchi no shōbai

Potser és a causa de lectures de joventut, però crec ser de l'opinió que tot aquell que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), és sens dubte arponer de professió. I anys enrere, quan la Comissió Balenera Internacional no limitaven la caça de balenes i tot era un campi qui pugui, els arponers eren on devien ser, al bell mig de l'oceà dalt de fràgils esquifs, arpó en mà, esperant el moment d'enfrontar-se als grans cetacis. Però ara, ai las, vaguen com ànimes en pena pels carrers de la ciutat, viatgen en metro o graven vídeos explicant com fer-se ric invertint en el mercat immobiliari, ocupacions, totes elles, indignes d'aquells que han viscut o imaginat el goig de brandar un arpó.

És potser per això que cada cop que ensopego amb una persona que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i ara em plau recordar el que abans ja he esmentat, que considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), no puc més que lamentar el seu infortuni i apiadar-me per tants anhels malaguanyats. I és també per això que més d'un cop els hi ofereixo almoina, si de cas porto alguna peça de cinc cèntims al moneder. Però l'orgull popi d'aquells que han brandat un arpó acostuma a menysprear el meu gest, i plens d'ira (i en absència d'arpó) gosen escometre'm a crits, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Sigui com sigui, benaurats els arponers de pell pigmentada, que en la seva dissort coneixeran la meva còlera.