… com sé que jo mateix no soc més que el figurant rere el qual s'amaga qui en realitat escriu tot això, això és, en Baltasar Porcel, que en pau descansi?, és una frase que, per irrellevants raons que ni abans ni ara no venen al cas, vaig escriure fa uns dies.
Però el cas és que la frase em turmenta. I no pas per allò que significa, per la possibilitat que planteja, que jo mateix no sigui qui crec ser. No, no pas. El tema és que en llegir la frase en veu alta (o baixa) faig servir l'entonació que s'acostuma a fer servir quan es fa una pregunta, entonació que voldria finir quan dic el primer això, que és, vulguis que no, fins on es planteja el dubte, la possibilitat de ser o de no ser. Però, ai las, la frase continua, quan m'allargo oferint una hipotètica resposta al dubte plantejat, la poc llaminera possibilitat que jo mateix només sigui el trist pseudònim d'un difunt. I aquí ve el gros problema, que no és un altre que saber on hauria de posar el signe d'interrogació. Si el poso on per qüestió d'entonació crec que pertocaria, la frase queda tallada i ferida per una pausa excessiva. I si el poso al final, se'm fa estrany haver de dir amb entonació d'interrogació el que no és cap interrogació.
Gros turment, el meu, sens dubte. I si algú sap la resposta, que calli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada