Watashi wa, doa o akemasu

Després de molts anys pontificant sobre gèneres literaris, de sobte m'adono, gràcies a la lectura d'aquests dies, que havia negligit esmentat un dels gèneres més populars i de més llarga tradició que potser existeixen, això és, el de les novel·les el narrador de les quals explica vida i miracles d'un conegut seu.

En efecte, posats a buscar històries per narrar, és normal que l'autor de torn es fixi en saludats, coneguts o amics per provar de trobar fets dignes de ser narrats, en ser com acostuma a ser la vida dels autors de torn mancada d'aquest tipus de fets. I, en aquestes circumstàncies, res més honest que reconèixer la procedència de l'excusa que permet la narració, fent de la veu narradora corretja de transmissió de la veu del veritable protagonista, l'abans esmentat saludat, conegut o amic de l'autor.

I en funció de si aquesta veu narradora és més o menys coincident amb la veu del mateix autor, trobarem dos subgèneres de desigual interès. Per una banda, el format per les novel·les on tot plegat no és més, ni menys, que un artifici narratiu d'eficàcia més que provada, com per exemple s'esdevé en el cas de les aventures d'un conegut detectiu londinenc, que són narrades per un company de pis, essent tant detectiu com company de pis personatges que no tenen una relació del tot directa amb l'autor de torn, un tal Conan Doyle, que potser coneixeran.

En canvi, i tal com passa amb la molt admirable Austerlitz de W. G. Sebald, tenim el subgènere de les novel·les on la veu narradora sembla coincidir amb la veu del mateix autor, que en el cas d'Austerlitz aprofita la curiosa coneixença d'un tal Jacques Austerlitz per part del senyor Sebald, per narrar una de les històries més intenses que recordo haver llegit. I el mateix s'esdevé amb la lectura d'aquests dies, l'encara no esmentada La porta, de Magda Szabó, on mitjançant la completa i exhaustiva descripció de la relació que la narradora (qui sap si la mateixa Szabó) estableix amb la seva minyona (sigui aquesta relació recordada o imaginada, que si fa no fa és el mateix), ens ofereix el que ara prefereixo no esmentar, doncs molt millor llegir-ho en les paraules de la mateixa Szabó.

I per acabar un consell: no siguin mai amics, coneguts o saludats d'un escriptor.