I és amb incrèdula estupefacció, que veig com el jove captaire encaixa la mà amb un dels passatgers del vagó, i com, sense deixar de rapejar, s'abraça també amb una passatgera i tot seguit torna a encaixar amb un altre passatger. És aleshores que la sorpresa inicial se'm transforma en una incerta però ben viva basarda, quan m'adono que el jove captaire es va desplaçant per tot el vagó saludant amb excessiva efusió a tots els passatgers, un per un, per així, suposo, guanyar-se la seva simpatia i part dels seus diners, en ser com és més probable que hom doni almoina a qui li és simpàtic que no pas indiferent o antipàtic.
És per això que de manera dissimulada començo a caminar cap al final del vagó, per així allunyar-me de l'efusió del captaire. Però el captaire continua amb el seu fer, de manera que per molt que jo em desplaci ell també es desplaça, i l'amenaça de ser saludat es manté, especialment quan arribo al final del vagó i la porta tancada de la cabina del conductor em barra el pas. Per provar de mantenir la calma em dic que no passa res, que de seguida arribarem a una nova parada i podré baixar abans no em toqui el torn de ser saludat pel captaire, que just en aquell moment assaja un pas de ball amb una venerable vellarda de cabells cendrosos i espatlles geperudes, que tot seguit li fa a mans un bitllet de vint euros, alhora que amb la mà esquerra prova d'engrapar el cul del captaire, que sobtat es fa enrere i, adreçant una enjogassada mirada a la vellarda, li diu que no el tempti, que està promès, i que a la seva xicota no li agradaria saber que dones tan atractives com ella li grapegen el cul. Aleshores tot el vagó riu i els diners li cauen a raig, en haver agradat als passatgers la facècia del captaire, que riuen i aplaudeixen de bon grat.
Malauradament, en trobar-se en obres la següent parada, el tren no s'atura i de cop em trobo amb el captaire al davant, que encara rapejant em somriu i prova d'encaixar-me la mà. Per sort soc ràpid, i alhora que enretiro la mà li faig que no amb el cap. Però el captaire insisteix, i aprofitant que no tinc escapatòria em torna a oferir la mà, de manera que no tinc altre remei que prendre l'esmolat glavi i escorxar-lo de viu en viu. Aleshores, quan el captaire cau sense vida als meus peus, els passatgers comencen a xisclar i els més porucs es desplacen amb pressa cap a la part posterior del vagó per així allunyar-se de mi, potser temorosos que no en tingui prou amb la sang del captaire. Però aquells poca-soltes no m'han fet res, no han provat pas d'encaixar les seves mans amb la meva, de manera que deso el glavi i prenc el llibre que duc al sarró i continuo amb la lectura que ha interromput l'actuació de l'insensat rapejador, un curt i molt instructiu assaig de William Hazlitt, El plaer d'odiar.