Kesshō-sen

Ha estat aquest matí, tot just fa una estona, quan encara mandrejava al llit, que per raons de la màxima importància que ara no venen al cas, he recordat el que potser havia oblidat: que els finals de Cold War i de La sirena del Mississipí no són dos, són un, en ser ambdós el mateix final. I si bé és cert que l'un es desenvolupa a Polònia i l'altre a França, l'un dins les estretors d'un malson comunista i l'altre dins l'exuberància capitalista, l'un dins una evident manca de llibertats i l'altre sota l'aparent llibertat de l'hedonisme occidental, ambdós finals ens mostren el mateix: com l'amor, quan és, ho és tot, i com, aquest tot, de tan exigent com és, acaba destruint les vides que l'acullen.

Benaurats, doncs, els que no estimen, perquè posseiran la terra. I encara més benaurats els que estimen, perquè no posseiran res.

Nani o hanashimasu ka

De què parlem, quan parlem de Déu?

Parlem d'un creador? O parlem potser d'un legislador o un jutge, d'un advocat o un fiscal, d'un protector o un botxí? O potser parlem d'una barreja de tot plegat? O, qui sap si tan sols parlem d'un desig o una hipòtesi, d'una necessitat o una crossa, d'un record o un somni, d'una pregunta o una resposta. Sigui com sigui, és potser la incapacitat de saber de què parlem, quan parlem de Déu, d'on neix el meu irrellevant ateisme.

Kowareta kagami

Al principi del onzè capítol de la primera part de Mirall trencat, Mercè Rodoreda ens explica com a Salvador Valldaura li agradava que la seva filla Sofia li vingués a donar el bon dia, un cop la nena ja estava neta, vestida i ben pentinada. I en una d'aquestes ocasions, en un d'aquests moments en què Sofia donava el bon dia al seu pare, un dia que aquest estava pioc i la nena havia entrat d'amagatotis a la cambra paterna, aquest li diu que hi ha gent que amb un record en té per tota la vida. Aleshores, la petita Sofia li demana que és un record, i el seu pare li respon que prou que ho sabrà, quan en tingui un, i que, potser (tal com tot seguit sabrem que així serà), això d'ara en serà un, per a ella.

Potser el senyor Valldaura diu el que diu a la seva filla perquè ell mateix viu d'un record, d'un record d'enamorament de joventut, de quan era diplomàtic a Viena i s'enamorà d'una violinista que s'acabà suïcidant. I potser el senyor Valldaura explica això a la seva filla per provar de justificar-se, d'explicar-se, per intentar que la petita Sofia, quan ja no sigui tan petita, arribi a entendre qui fou el seu pare. O també pot ser que com de vegades fem el pares, el senyor Valldaura tan sols provés d'explicar, endebades, en què consisteix això de viure, com si tal cosa fos possible d'explicar.

Ima koko de

No voldríem estar vius d’aquí a cent o mil anys, com tampoc no ens hauria agradat estar vius ara fa cent o mil anys. El cor de la qüestió rau precisament en el fet que voldríem que el moment present durés per sempre. Voldríem continuar sent com som i que el món continués sent com és. La mirada present atrapa l’objecte present per posseir-lo i aferrar-s’hi mentre pugui.

Qui això escriu (segons traducció d'Alexandre Ragàs) és William Hazlitt, autor de finals del divuit i principis del dinou, que trobo d'una actualitat que costa de creure. Si no fos, és clar, que de vegades, més aviat sovint, trobo que en res ens distingim d'aquells que ens han precedit, tal com aquells que ens succeiran en res es diferenciaran de nosaltres, pentinats a banda, de manera que la vigència d'aquells autors dels quals ens separen deu, cent o mil anys, tampoc hauria de resultar sorprenent. Encara menys quan Hazlitt conclou que:

Això demostra que l’aferrament no està lligat al fet de ser o al benestar; més aviat tenim un prejudici molt arrelat a favor de la nostra existència immediata, tal com és. L’alpinista no abandonaria la seva roca, ni el salvatge la seva cabana. Nosaltres tampoc no tenim ganes de renunciar a la manera de viure d’ara, amb tots els seus avantatges i desavantatges, i substituir-la per qualsevol altra que la pogués reemplaçar.