Dare ga Anna-chan desu ka

Anna K., de Martí Rosselló, sens dubte pertany al gènere de les novel·les els personatges de les quals desconeixen el que el lector sap d'ells, al gènere on els personatges ignoren precisament el que més els ateny, el que els hauria de ser més propi i íntim, el que potser els fa ser com són. Un clar exemple del que dic seria el de Paris, que ignora que és príncep de Troia, que ignora que és fill d'Hècuba i Príam, que fins i tot ignora que ignora. Normalment, aquest gènere acostuma a jugar amb el desig del lector, que frisa perquè el protagonista conegui d'una vegada per totes el que ell sap, que frisa per cridar-li tot el que sap, per dir-li això o allò. Llàstima, o no, que de moment aquesta mena de comunicació lector-protagonista no sigui ben bé possible.

En aquestes novel·les l'autor acostuma a jugar amb aquest desig del lector, posposant el moment del coneixement, fent que el lector avanci pàgina rere pàgina esperant el moment alliberador, com un ruc rere una pastanaga. És lamentable. Rosselló, afortunadament, ens ho estalvia, i fa que totes aquestes circumstàncies que nosaltres sabem i l'Anna K. ignora, al final siguin tan sols focs d'encenalls, enlluernadora pirotècnica que en cap moment vol amagar el que novel·la és, l'atenta descripció de la vida, lliure i plena, de l'Anna K. Ni més, ni menys.

Sen kyū-hyaku kyū-jū hachi-nen ichigatsu sannichi

Tal dia com avui, de fa vint-i-set anys, vaig visitar la Fundació Miró amb motiu d'una exposició temporal dedicada a Alexander Calder, gran amic de Miró d'ençà que ambdós es conegueren a París el 1928. De l'exposició recordo els habituals mòbils de Calder, algun motoritzat i una mica ortopèdic, però la major part força suggerents, amb aquella idea tan seva de donar moviment a les escultures, d'habitud embalums rígids i encarcarats. També recordo alguna pintura, però el que més em va impactar, i és el que més recordo, va ser el vídeo on es mostrava una sessió del seu famós circ en miniatura, el circ que traginava amunt i avall de París fent funcions per amics, coneguts i saludats. Anys després, l'agost de 2006, el vaig tornar a ensopegar a Nova York, al Museu Whitney, on es conserva el circ i les maletes originals on el transportava, i on vaig tornar a veure el mateix vídeo que encara avui recordo. I encara abans, el vint-i-dos de febrer del dos mil, vaig veure als extints cinemes Méliès del carrer Villarroel I clowns, la pel·lícula de Fellini, on crec recordar que un dels pallassos que hi actuaven ho feia acompanyat d'un estri fabricat pel mateix Calder, potser un gos mecànic, encara que més que recordar, és possible que només fabuli.

Jinsei de ichiban sutekina koto

Comença el tercer capítol del llibre de l'Eclesiastès (també dit Cohèlet, segons l'hebreu קֹהֶלֶת, congregador, o Llibre del predicador) dient-nos que tot té el seu moment i que sota el cel hi ha un temps per cada cosa. Un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un de collir, de matar i de guarir, i etcètera. Fins i tot arriba a dir que hi ha un temps de tirar pedres i un altre d'aplegar-ne, que ja són ganes. En canvi, el que no ens diu és que potser també hi ha un temps de recordar, un temps de la memòria, un temps potser contraposat al temps de viure. I tal com va deixar anotat Josep Pla en uns papers que fa pocs anys es van publicar amb el nom de Fer-se totes les il·lusions possibles: la memòria, amb el pas del temps, si s'arriben a tenir alguns anys, és la cosa més agradable de la vida.

Wotan-sama no musume-tachi

De vegades em demano com és que, al començament del tercer acte de Die Walküre, les germanes de Brunilda no gosen revoltar-se contra l'autoritat paterna. Entenguem-nos-en, les germanes de Brunilda són valquíries, éssers mitològics d'una fortalesa superlativa, i segons diverses fonts són fins a dotze, que no semblen poques. A més, el càstig que Wotan, pare de totes elles, vol imposar a Brunilda no sembla menor: desposseir-la de la immortalitat i deixar-la a mercè del primer poca-pena que l'arreplegui. Però no, quan Brunilda arriba al Walhalla transportant el cos encara viu de la prenyada Sieglinde, les germanes primer se sorprenen, i en sentir les explicacions de Brunilda s'espanten, temoroses de la còlera de Wotan. Així que, cames ajudeu-me, totes fugen deixant sola a Brunilda, que s'enfronta a la còlera paterna amb la serenitat d'esperit i la grollera determinació de qui creu tenir raó.

I si bé potser la gràcia de les peripècies que s'esdevenen en la resta de la tetralogia deriven del càstig de Wotan, i de la folla fermesa de Brunilda, qui sap on ens podria dur la revolta de les filles de Wotan, la revolta d'aquelles que no van gosar.