Oso osoku narimashita

Com m'agrada badar i no soc amic de novetats, començo tard a llegir a la Irene Pujades. Bé, més que començar continuo, doncs bé recordo quan llegia el seu bloc, l'etcètera. Sigui com sigui, comenci o continuï, continuï o comenci, el cas és que aquests dies llegeixo Els desperfectes, que ja tocava. Però el retard en la lectura, i benvinguts siguin els retards, m'ha permès anticipar el que m'hi trobaria. Un el que m'hi trobaria que, curiosament o no, és i no és el que crec que m'estic trobant. Ho és perquè hi reconec un cert to, un cert escepticisme, un cert desmenjament, una certa apatia, un cert no-sé-què que em resulta familiar i llaminer. I, no ho és, perquè les anècdotes que serveixen d'excusa per desenvolupar aquest to, s'allunyen força del que havia anticipat.

I sigui aquesta potser una bona manera de llegir, la de deixar passar un cert temps (sempre mesurable en anys) entre el desig de llegir quelcom i la lectura d'aquest quelcom, de manera que, pel preu d'una lectura, se n'acaben fent dues (o tres (o quatre (o ...))).

Rōjin

Ha sigut després de dinar, quan caminava apressat no importa cap a on, que de cop se m'ha travessat pel davant un home vell. Un home vell que avançava a gran velocitat pel carril reservat a les bicicletes. Un home vell que avançava assegut en una cadira de rodes elèctrica. Un home vell que mentre avançava es fumava una fària. Un home vell que traginava uns grossos auriculars sobre la calba. Un home vell que avançava aliè a tot allò que l'envoltava, incloses les llums vermelles dels semàfors. Un home vell que semblava l'esforçat figurant d'un còmic de l'Ibáñez. Un home vell d'aquells que diries que no poden existir, que ni tan sols es poden imaginar. Un home vell que, en definitiva, se m'ha travessat pel davant quan caminava apressat no importa cap a on.