Ōrudo Rangu sain

Si més no, tinc un seient enmig de les darreres files, de manera que escolto els parlaments i les breus actuacions musicals amb la confortabilitat pròpia de qui se sap espectador anònim. Els parlaments són el que són, no més que els habituals tòpics que s'acostumen a dir en aquestes situacions, uns de més ben lligats i altres no tant. Un dels oradors, però, es deixa anar i fa un discurs més polític, ben construït, citant Virgili, però que acaba degenerant en el bonisme propi d'aquells a qui agrada escoltar-se. Però no passa res, ja no fa sol i passa una mica d'aire. A més, els interludis musicals estan prou bé. Malgrat tot, una ombra m'enfosqueix l'ànim, per què al programa hi ha previst tancar l'acte cantant L'hora dels adeus, avinentesa certament espaordidora.

I és precisament a mesura que s'apropa aquest tancament, que començo a preocupar-me amb la possibilitat que em toqui alçar-me i encaixar les mans de les persones que seuen al meu costat, per tot seguit balancejar el cos i començar a fer veure que canto. Penso que millor marxar dient que haig d'anar al lavabo, o fingir una lipotímia o un atac de cor. Però seria sortir del foc per caure a les brases, que encara cridaria més l'atenció. Afortunadament, són només els alumnes, aquells que avui es graduen de batxillerat, els que s'alcen per entomar el cant. Puc, finalment, respirar tranquil. Encara més quan comprovo que es limiten a les dues primeres estrofes, i enmig del tumult final puc marxar abans no em vegi obligat a saludar a gaires coneguts.