Futatsu no monogatari

Fa molts anys, quan potser era jove, vaig provar d'escriure dos relats que en el fons eren un. Van resultar uns relats molt prims, on tot era anècdota i el pinyol final era d'una obvietat ridícula. El cas és que a les pàgines del que ara mateix estic llegint, un relat potser autobiogràfic d'un escriptor grec que va emigrar a Suècia, acabo de retrobar ambdós relats en un dels paràgrafs, quan la veu narradora fa estada en un hotel anomenat Tàrandos, a la petita ciutat de Sveg, al nord de Suècia. Diuen així, en paraules de Theodor Kallifatides:

Fa poc que ha sonat el telèfon. Era una finlandesa que demanava per un tal Marko Lechtonen. Per un moment he sentit la temptació de dir-li «soc jo». Què hi podíem guanyar, què hi podíem perdre?

Sayaendō o tabetai desu

Moltes gràcies, bon home, em diu, per acomiadar-se, el caixer de la fruiteria que m'atén, un cop he carregat la compra al sarró i em tombo per sortir. I és indignat pel qualificatiu que m'adreça, aquest bon home ignominiós, que m'haig de controlar per no transformar-me en drac i volatilitzar-lo amb la meva colera, colera sempre justa, sempre necessària, sempre mesurada. Però clar, em dic, si em transformo en drac faré una destrossa important, de manera que aquesta fruiteria que em resulta tan convenient deixarà d'existir. Molt millor, també em dic, prendre l'esmolat glavi i esventrar aquest malànima curt de gambals. Però és en fer el gest que m'adono que ja soc fora de la botiga, que el moment ha passat, que l'oportunitat ha estat perduda, que la còlera s'haurà d'ajornar. De manera que tombant pel carrer de casa em demano que en faré dels tirabecs comprats, si de cas els afegiré a una sopa, si els couré al vapor, o si els saltaré amb uns cigrons i una punta de bitxo.