divendres, 29 de desembre del 2006

Ototoi no ban

Tinc sort, doncs l’autobús arriba buit i puc seure al seient del davant, per mirar de no marejar-me. Però, en pensar-ho, em resulta ben estrany que, a aquestes hores, l’autobús vagi tan buit. Com també em resulta curiós que trobem totes les parades buides, al llarg del trajecte, i que en mirar per la finestra vegi els carrers deserts, sense trànsit. Almenys així arribem en un no res, a la meva parada. I en devallar i ser a la vorera em sorprenc encara més, doncs no veig a ningú pel carrer, ni cap vehicle circula per la Gran Via. I veig les balconades de l’Eixample fosques, totes, com si no hi hagués ningú a l’interior dels habitatges. I el silenci és absolut, talment la ciutat fos balmada.

Almenys algú devia conduir l’autobús, penso, perplex, tot i que per molt que m’hi esforço no puc recordar a cap conductor. Però en reflexionar més, enmig de la solitud més pregona, tot se’m fa transparent, i és que encara sóc al meu món, a on només hi ha lloc per a mi. Per a mi, i per a ningú més.

4 comentaris:

  1. oH... Quin text més curiós... més aviat sembla un somni, no? jejejeje ho dic perquè algún cop he somiat en la ciutat deserta... Com al "Mecanoscrit del segon origen"... A mi em sembla que només de pensar que no hi ha ningú a qui poder somriure, abraçar, enfadar-me, compartir...etc ja em moriria de pena! :P:P jejeje

    Molts petonets!! **** =)

    ResponElimina
  2. L'univers existeix perquè nostres ulls ho miren.

    Feliç 2007

    Abrazos!

    ResponElimina
  3. Ostras, a ver si eras Eduardo Noriega en "Abre los ojos" ;-)

    Feliz año nuevo :-)

    ResponElimina
  4. oh, quina sort tenir aquesta capacitat d'abstracció...!!

    ResponElimina