Senshu eiga o mimashita (II)

Si Vittorio De Sica hagués dirigit Laitakaupunguin valot, probablement el títol hagués estat Luci nella penombra, els actors haguessin parlat italià enlloc de finès i rus, i el personatge principal s’hagués vist acompanyat en la seva desgràcia per una dona cridanera i un fill llagrimer que, al davant de la més adjectivada de les càmeres, haguessin cridat i plorat sense descans, una i mil vegades, en una melodramàtica polifonia, la misèria de llurs patètiques vides.

Però afortunadament no ha estat així. El director ha estat l’admirable i mesuradíssim Aki Käurismaki (a qui de cap de les maneres s’ha de confondre amb Mika Käurismaki, el seu germà, de qui es diu que també és director de cinema) que, a més del seu geni, ens ha tornat a regalar la inconfusible veu de Toshitake Shinohara, que ha cantat, per uns breus instants, Ogonek.