diumenge, 18 de març del 2007

Nani o shitai desu ka (III)

A casa, escarxofat de nou a la butaca, escolto la Marxa Fúnebre de Sígfried, al darrer acte del Capvespre, on diuen que Wagner converteix en música la ràbia i el dolor per la mort de l’heroi, Sígfried, l’adolescent revolucionari que havia de fer taula rassa de tot ordre, de tota tradició, per portar-nos a viure la millor de les utopies, un cop oblidat tot passat, vençuts tots els vicis, tota debilitat.

Però un cop cremats Déus i herois, el prodigi wagnerià no em transmet ni ràbia ni dolor, sinó esperança. L’esperança que dóna la benvinguda al temps dels homes, uns éssers imperfectes i menyspreables que només ambicionem (i no és poc, doncs ho és tot) passar les tardes de diumenge escarxofats en una còmoda butaca, escoltant com l’orquestra ens protegeix de tot mal, alhora que celebrem la mort del millor dels herois, del millor dels futurs, això és, el gulag, el lager en aquest cas, com a fi inevitable de tota utopia.

2 comentaris:

  1. La música nos transporta, nos eleva y lleva, es difícil que cierto tipo de música nos deje indiferentes. Nos hace pensar... la rabia y el dolor por la muerte, pero mucho mejor cuando detrás de todo eso aparece la esperanza, para nosotros que como dices somos seres tan imperfectos que perdemos la fe.
    Te proteges con la música? Yo lo hago también y con la lectura intento evadirme y olvidar un poco.

    (Me encanta encontrarte un día con tiempo haré algo para agradecerte este modo tan especial de entendernos)

    Un beso.

    ResponElimina