diumenge, 22 d’abril del 2007

Nichi-yōbi (II)

Avui he somniat que avions italians bombardejaven la ciutat, i he vist com els projectils queien damunt nostre tot seguint unes trajectòries precises, prèviament calculades, i esclataven produint els danys habituals, això és, llevant la vida de qui trobaven al seu voltant, ensorrant edificis, excavant cràters a l’asfalt dels carrers... Al somni res no destorbava l’espectacle del bombardeig, doncs fora de l’estrèpit dels avions, del xiulet de les bombes i de les ensordidores explosions, res no se sentia: ni sirenes d’alarma, ni el plany dels ferits, ni el plor dels supervivents... res.

I a l’endemà, aquest matí, la ciutat es llevava sorpresa, doncs el dubte era comú, perquè ens bombardegen els italians? Algú, però, responia assenyadament que no, que no són pas els italians, ni és a nosaltres, a qui bombardegen. I així tranquil·litzats, esquivant els esvorancs dels carrers i les muntanyes de runa, el socarrim dels cadàvers, anàvem cap a la pastisseria a comprar un tortell de nata, o millor encara unes pastes seques, doncs avui, com un cop cada set dies, és diumenge.

1 comentari:

  1. Pues sí... cada día que nos levantamos en algún lugar, algún país está bombardeando a otro... ¿la pesadilla es que sea a nosotros o que nos vayamos a comprar torteles de nata tan ricamente?

    ResponElimina