dissabte, 21 de juliol del 2007

Kyō no kakimono (VI)

Al llarg de les darreres setmanes he anat bastint una gran història. A partir d’una anècdota, d’una petita observació, he creat un personatge, un vell dement, diguem-li A. La història, més que narrar la bogeria d’A., que també, narrarà les nostres, les meves, de bogeries: l’horror de la guerra, la misèria de la postguerra, el desencís de la democràcia, l'extinció del pressent... tot un segle d’Història. Pres per l’entusiasme he fet i refet la biografia d’A., la dels seus pares i la dels seus veïns, i encara la de tota una galeria de petits figurants que ompliran tots i cadascun dels racons de la trama, donant versemblança i coherència, matisant i complementant el desenvolupament dels fets. Després he triat les veus narradores, que seran tres, fragmentàries i subjectives; l’estructura del text, construït a base de miques, sense continuïtat aparent; i els registres del llenguatge, a voltes arcaic i infantil, en general gris i monòton, d’un estàndard de telenotícies.

I finalment, aquest matí, curull d’entusiasme, amb tot ja decidit, incapaç de contenir la impaciència, he corregut a la llibreria a comprar la novel·la, doncs, de ben segur, algú ja la deu haver escrit.

2 comentaris:

  1. Què punyetero. Com que ja et conec, m'esperava un final així.

    Però, senyor dersu, vostè creu que llegir i escriure venen a ser el mateix vici, doncs?

    Lola

    ResponElimina
  2. Suposso que res a veure amb J. K. Rowling...

    ResponElimina