diumenge, 30 de setembre del 2007

Nichi-yōbi no ban


Sortim a berenar. Passejant arribem en poc més d’un quart d’hora a la Granja, a banys nous, on ens afartem de saborosos greixos saturats. Al sortir fem marrada per anar al pati del Museu Marès, i en passar per la plaça que hi ha entre el Palau de la Generalitat i el casalot de l’Ajuntament, ens sorprèn el so d’una cobla que bufa els acords d’una sardana. Al seu davant, envoltades per multitud de turistes que ho fotografien tot, dansen dues petites rotllanes.

Restem incrèduls, i no pas poc, doncs no ens pensaven pas que al cor del Gòtic encara restessin indígenes, tot i que veient les rotllanes l’extinció no només és segura, sinó propera, molt propera en el temps.

2 comentaris:

  1. mmmmm... berenar a la granja aquella!
    els indigenes de la sardana son molt constants i fidels, jo crec que l'extinció els queda queda ben lluny...

    ResponElimina
  2. dersu,
    no t'havia llegit mai. ara que ho he fet, volia dixar-te un comentari a la finestra de dalt, però la trobo tancada.
    no sé gens com ets i ara t'he llegit poques línies... però no tinc la impressió que face temps que no toques "el dit món real"...
    no cal que vingues a tornar-me el comentari, només venia a fer-te'n un jo... i me sembla que tornaré a llegir-te, encara que pugue estranyar-te que algú vingue a fer-ho sense ser la mare de ta filla, ni qui jeu amb tu al llit, ni amb qui pagues la hipoteca, ni una poma escollida...
    bon dia, dersu

    ResponElimina